Novel·lista, publica ‘Personas decentes’ (Tusquets)

Leonardo Padura

Un cicló fa trontollar el lector en les pàgines de Personas decentes

(Tusquets), novena entrega de la sèrie Mario Conde, l’expolicia creat per Leonardo Padura (l’Havana, 1955). La novel·la se situa el 2016, any de la visita d’Obama, del concert dels Stones... I en paral·lel transcorre el 1910, quan la ciutat volia ser la Niça del Carib. I què és ara? “El parc temàtic del Carib del socialisme que podria haver estat”.

Li ha apujat el llistó a Conde.

Quan fa 13 anys vaig publicar El hombre que amaba a los perros,

molta gent em va dir que havia arribat al meu màxim, però no em faltarà mai l’ambició. He de desafiar-me i posar-m’ho difícil.

Què queda d’aquell cicló Obama-Rolling del 2016 a l’illa?

Va servir perquè la gent recuperés l’esperança, però es va esvair i el que crèiem possible no ho va ser. En els anys de Trump, el bloqueig es comença a complicar. La gent ara està emigrant i els que viuen allà tenen moltes dificultats.

Conde és decent en un país on la picaresca és llei.

Ho ha de ser davant els corruptes, oportunistes i descarats.

La crítica al règim castrista és més acerada que mai.

Aquesta crítica està més en el context; és una novel·la d’un desencant tremebund, de les il·lusions perdudes. Sento cada vegada més que he de dir el que vull dir de Cuba sense limitar-me. Els anys passen, les coses no milloren. Hi ha una mirada que parla del fet que el que es va prometre s’ha complert poc i malament.

Molts dels seus malvats moren tan aviat que no tenim temps d’odiar-los.

Del que soc conscient és que el malvat a la meva obra no és un negret que roba un ventilador. Són dirigents, ministres, ambaixadors, directors d’empresa o funcionaris culturals.

Si l’Havana del 1910 aspirava a ser la Niça del Carib, què és l’Havana del 2022?

El parc temàtic del Carib del socialisme que podria haver estat, i que cada vegada és menys.

El fenomen de la novel·la negra escandinava sembla que s’ha calmat una mica. Vostè l’havia criticat per baixa qualitat.

Hi ha hagut una campanya comercial molt ben organitzada i generosa amb els escriptors. Cada autor era el millor i n’hi ha només tres o quatre que ho són: Henning Mankell, Arnaldur Indridasson..., pocs més. Fa poc vaig ser a França i a la Gare du Nord i hi havia 15 pantalles anunciant una novel·la de Camilla Läckberg, que és una escriptora horriblement dolenta.

Amb Como polvo en el viento

va explicar que quan estava a punt d’acabar una obra sentia que moria. I quan la comença?

Aquest és un moment que no sé quan arriba. De vegades començo a escriure i tinc vuit o deu o quinze pàgines i és llavors..., hi ha un cos i una possibilitat de desenvolupament que no sé mai on arribarà, ni qui és l’assassí del mort; això ho vaig descobrint.

Quina pregunta li agradaria que li fessin i no li fan mai?

M’ho han preguntat tot, però almenys vostè no m’ha preguntat la que no m’agrada que em facin mai i que és “Què creu que passarà a Cuba?”. [Riu] I jo què sé què coi passarà. Vaig escriure una vegada un article que es va titular

Yo querría ser Paul Auster. Li van fer una entrevista i només li preguntaven de literatura, cinema i beisbol. Em va fer enveja i vaig pensar: a aquest cabró li pregunten del que a mi m’agrada. A mi, com a cubà, no em queda més remei que parlar de Cuba. ■

Conde i els dolents “Els malvats de la meva obra són directors d’empresa, funcionaris culturals, ministres...”

L’Havana “S’ha convertit en el parc temàtic del Carib del socialisme que podria haver estat”