La Vanguardia (Català-1ª edició)
Més enllà de la guerra de Troia
Maria de la Pau Janer torna a les llibreries amb ‘Tots els noms d’Helena’, en què trena una versió personal de la Ilíada clàssica amb una història actual
Una actriu es fica en el que ha de ser el paper de la seva vida, la mítica Helena de Troia, per una pel·lícula. La relació amb la seva doble en escenes de risc no és, com si diguéssim, la millor, i a sobre un accident en el rodatge trastoca els plans de la producció i els duu cap a un futur incert i inesperat.
Aquesta és l’arrencada del nou llibre de Maria de la Pau Janer (Palma, 1966), Tots els noms d’Helena (Columna, Destino en castellà), que trena amb la seva versió de la guerra de Troia en el seu retorn a la narrativa després de set anys sense una obra nova. “En aquest temps la meva vida ha canviat molt, han passat moltes coses i algunes molt dures, i això acaba afectant i influent en l’escriptura”, explicava ahir en roda de premsa la narradora, que l’any passat va enviudar del doctor Joan Corbella, a qui dedica el llibre. “Corbella –va afirmar– va acompanyar una bona part de la novel·la”. “Ara esper que la vida no tingui tants sotracs”, va reblar.
Al llibre, Janer alterna les dues narracions bastint ponts entre elles i alhora sense que siguin independents del tot, perquè la història clàssica afecta l’actual, amb uns actors que sucumbeixen a la força d’Helena, filla de Zeus i “l’única mortal que pot rivalitzar en bellesa amb Afrodita”, recorda Janer. “Helena també em subjugava com a personatge”, diu. Un personatge “eternament dividit, és una dona escindida entre dos pobles, on va nàixer i on es va refugiar, entre els déus i els mortals, i entre dos amors”, Menelau i Paris, que la van utilitzar com una excusa per fer la guerra i “ocultar l’ambició”. Aquesta és també una mostra “del poder que pot tenir una llegenda, perquè els actors se la fan seva i la línia entre actors i personatges es difumina”.
En aquests dos plans interrelacionats, Janer s’ha volgut centrar molt en les emocions, i per això la guerra mítica és per ella “un exemple de totes les emocions possibles, des de la ràbia i la desconfiança al desig, l’afany de possessió o la por de la pèrdua”. “La guerra destapa totes les misèries i les grandeses –diu–. L’he intentat explicar tal com és, éssers humans que van patir per salvar o per conquerir una ciutat”, però oferint una mirada més centrada en els personatges femenins.
“Ens han venut la idea que les dones competim entre nosaltres i que hi ha enveges, i potser és cert, però jo defens que hi ha una altra cara de les relacions entre les dones, la complicitat, l’ajuda, posar-se en la pell d’una altra, que fa anys que m’interessa i ho reivindic a través dels meus personatges”. “Les dones de la història actual també són molt potents, tenen molta força i són versemblants”, assenyala. Ara bé, tot i la predisposició cap als personatges femenins, l’autora acaba “estant present en tots”: “També soc Hèctor, Aquil·les o Paris”.
Per l’escriptora mallorquina, escriure-la “ha estat un repte”: “Per què t’hi compliques la vida?, em preguntava, però realment vaig fer el que em venia de gust, perquè com a escriptora soc egoista i ambiciosa per passar-m’ho bé escrivint. Els meus lectors m’hi reconeixeran, perquè continuo sent jo”. També apunta a una certa evolució en l’estil, amb moltes frases curtes, una precisió volguda, d’una banda pel referent cinematogràfic i perquè ha arribat a la conclusió que “si un adjectiu no hi fa falta no cal escriure’l”. “Reviso moltes vegades cada capítol, per depurar l’estil i que sigui menys ampul·lós”.
La novel·la també inclou algun tema que ja sortia en alguna obra anterior, com el del doble –ja present a Lola, el premi Ramon Llull del 1999–: “Inconscientment és un dels meus temes literaris, les dones que s’assemblen físicament molt unes a les altres, tot i que tinguin vides molt diferents, i també apareix la complicitat entre elles”. Un doble joc, en aquesta trama, en què la relació entre l’actriu protagonista i la seva doble, totes dues sota l’ombra d’Helena, podria remetre en l’oposat masculí a la parella Di Caprio-Pitt al film de Tarantino Érase una vez en... Hollywood, però en unes altres coordenades, ja que, a més, en la novel·la té una evolució que marca el desenvolupament de la trama.
Janer, que d’aquí poc tornarà a 8TV a presentar un programa d’entrevistes, s’havia interessat des de petita per la mitologia, per un Olimp en què els déus “són la bomba!”, com els humans, “amb les grandeses multiplicades, però també les misèries, en part precisament per la immortalitat, perquè els déus tenen temps per refer-ho tot i així no els és tan important, en canvi la finitud de la vida humana ens fa tenir presents els efectes dels nostres actes”. És una idea que raona amb claredat: “Si la mort fos bona, els déus, que prenen tot el que és bo, serien mortals”. Per sort, diu, “hi ha moltes maneres diferents d’escriure sobre la mort”, i posa els exemples de Jorge Manrique, Lorca, Joan Margarit o Miquel Martí i Pol.
Tot això en un llibre escrit “perquè el lector s’hi enganxi”, tot i que “no és una novel·la d’amor, però n’hi ha molt; tampoc no és de guerra, encara que n’hi ha; no és psicològica, però tracta sobre emocions, pensaments i caràcters, i tampoc és de misteri i intriga, però n’hi ha molta”. ●
Alguns topònims americans tenen una aura mítica: Alaska, Nova York, l’Havana, Machu-Picchu, la Patagònia. Les illes de les Galápagos pertanyen a aquesta constel·lació de llocs narrats per innombrables viatgers, que reconeixem a l’instant perquè són icones del subconscient col·lectiu, aquella dimensió on els nostres somnis es confonen amb el mosaic de Google Imatges. Però la seva importància transcendeix la història humana, s’enfonsa en l’evolució biològica i el temps profund. Per això vaig acceptar amb entusiasme la invitació de la Fundació Quo Artis per acompanyar Joan Fontcuberta, Victoria Vesna, Blanca de la Torre, Lonneke Gordijn, Robertina Sebjanic, Katya Cazar i Urs Bigler en el projecte Galapagos Art and Science Journey. A bord del National Geographic Endeavour II hem recorregut l’arxipèlag, en companyia tant de naturalistes locals d’extraordinari nivell com de diversos premis Nobel, per a una exposició al Círculo de Bellas Artes de Madrid el 2024 on convergeixin l’ecologia, l’art, la poesia.
Abans d’anar-hi sabia que la Unesco –que ha avalat el nostre viatge– va declarar les Galápagos patrimoni natural de la humanitat el 1979 i, sis anys més tard, reserva de la biosfera. De manera que m’esperava, com qualsevol altre turista, una explosió brutal de vida endèmica, les iguanes negres i amfíbies, les tortugues gegants, els pingüins i altres aus que només hi ha allà, al fons de lava petrificada i aigües sense soroll. El que he descobert in situ
“Els meus lectors m’hi reconeixeran, perquè continuo sent jo”, assegura l’escriptora mallorquina
No és un paradís passiu, sinó una gran maquinària en acció constant, que no es pot relaxar
ha estat que no es tracta d’un santuari intacte que calia preservar, sinó d’un ecosistema humà, on s’havien caçat i menjat tortugues durant segles i les cabres o els porcs salvatges eren part del paisatge. De manera que les Galápagos forcen un exercici difícil i constant d’enginyeria ecològica: la reproducció assistida d’espècies en perill d’extinció conviu amb l’extermini sistemàtic d’animals introduïts, la repatriació d’individus endèmics amb les campanyes d’educació per a locals i visitants. No és un paradís passiu, sinó una gran maquinària en acció constant, que no es pot relaxar.
A l’Equador hi ha espais essencials del patrimoni mundial, com l’arxipèlag de les Galápagos o el barroc al·lucinogen del centre històric de Quito, però el lloc més turístic potser és la Ciudad Mitad del Mundo, un conjunt de monuments i botigues que diu que està travessada per la línia equatorial. És un clar exemple del poder de les marques simples i les ficcions seductores. La defensa mediambiental, en canvi, se sustenta en la complexitat i en els fets (el canvi climàtic, la sisena extinció massiva). En diàleg amb la ciència, l’art pot comunicar-la de maneres imprevistes –ètics i estètics i crítics i poètics: esdrúixols– que arrelin en el subconscient col·lectiu com no pot fer-ho l’efervescent iconosfera. Esbossar el guió d’altres futurs.