Si la pilota entra, el Camp Nou es rifa

Ahores d’ara, ja queden pocs dubtes: el nou Camp Nou neix tort. El 2006 –fa 16 anys!– l’obra havia de portar el segell glamurós de Norman Foster. El 2016, el de la prestigiosa firma japonesa Nikken Sekkei. Des d’abans-d’ahir a la nit, setembre del 2022, i no perquè el FC Barcelona hagi fet l’anunci oficial que mereixeria l’afer, la remodelació –imminent!– recau en Torrella Ingeniería, una empresa de Terrassa, especialitzada en naus industrials. Música, mestre!

Quan la piloteta entra, la transparència, la bona gestió i la serietat s’allunyen. I apareixen els dies ideals per al malbaratament, i amb el malbaratament, les corrupteles. Sempre que la piloteta entra (Laporta el 2006, Bartomeu el 2016 i Laporta II avui), el futur Camp Nou canvia de model. Unes vegades es vesteix de cosmopolita i una altra de pubilla. Però el temps transcorre i el Camp Nou està passant d’estadi vintage a caspós, gentilesa de les esquerdes, deficiències i aspecte envellit.

Sorprèn –i alimenta els mals pensaments– que el FC Barcelona no hagi anunciat la notícia amb llum i taquígrafs. La reconstrucció ha estat arrabassada a un arquitecte rigorós i solvent, Fermín Vázquez, hereu de l’encàrrec a Nikkei Sekkei, per ser adjudicada sense més explicació ni arguments a Torrella Ingeniería, empresa irreprotxable i amb seixanta anys d’experiència, però en naus industrials. I tot a mitja llum...

Els comptes del FC Barcelona són sempre molt seus. El soci/aficionat/client/consumidor no s’hi fixa gaire ni espera uns dividends al tancament de l’exercici, sinó gols, títols, passions. La gestió empresarial li importa un rave, tret de si no hi ha diners

Setze anys perduts: del Camp Nou de Foster al de Nikkei Sekkei per ara, al minut 90, passar a una firma egarenca

per fitxar o intueix una pujada de quota. I res no el sorprèn: el FC Barcelona ha estat el club que més ha gastat en fitxatges aquest estiu mentre tothom –començant per la seva junta– repetia que la situació econòmica era dramàtica.

L’enèsim gir sobre les obres del Camp Nou –tan d’última hora, tan propens a maliciar– arriba en aquests estats relaxats de l’aficionat, ideals per al bon carterista. No suposarà retards! Costa de creure. I parlem de 16 anys perduts, amb l’agreujant que el Barça. a diferència del Reial Madrid, ha desaprofitat el lapse de la pandèmia.

A diferència dels comptes, l’estadi sí que importa a l’aficionat. I és decisiu per alimentar la marca a efectes de mercat. Parlem, doncs, d’una cosa tangible, de l’últim cordó umbilical que uneix el seguidor amb l’entitat. Del lloc on el van portar de nen i va quedar meravellat. La junta de Laporta deu tenir raons per a aquest canvi inesperat. I un, les seves per desconfiar.