La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tres arribades, tres gols
El conjunt blanc esprem el seu ofici per superar les vicissituds inicials a Glasgow; fins i tot l’esperat Hazard es permet tancar el triomf
El Madrid d’Ancelotti es reconstrueix sobre els fonaments del curs passat. Aguanta els envits aliens, maximitza les opcions i acaba resolent a favor seu. Ho fa amb una excel·lència irreprotxable, conseqüència del pedigrí i l’ofici. Tantes vegades l’hem vist tocat, a un pas del KO tècnic, com tantes vegades ha renascut com l’au fènix. Ahir, a Glasgow, el mateix. Es desplega el Celtic. Arriben Giakumakis, l’admirat Jota i el veloç Abada, xuta al pal el capità McGregor, fins i tot Maeda disposa de la seva opció a l’inici del segon període, també es lesiona Benzema (un contratemps en un genoll el pronòstic del qual s’ignorava al tancament d’aquesta edició), tot sembla que li va en contra als blancs, i tot i això el seu fons d’armari desencalla el greuge.
Sorgeix Valverde, tan desordenat com vehement, es compenetra amb Hazard, el substitut de Benzema, arrenca per la dreta i contempla Vinícius, que l’acompanya des del carril oposat. Pilota al punt de penal i el brasiler es menja Joe Hart, que no pot fer res.
El 0-1 ensopeix els escocesos, que perden el nord i ja se’n van del partit: cinc minuts més tard rifen la pilota al mig del camp i el Madrid torna a estirar-se com un acordió. Hazard la lliura a Modric, que joguineja a l’àrea per uns instants i marca el segon amb l’exterior del peu.
I ja, estesa la xarxa, el Madrid entabana un altre rival i se’l cruspeix com un nen al pati de l’escola.
Fins i tot Hazard, tan car i desestabilitzador i a la vegada tan il·lusionant per als blancs, gaudeix del seu moment.
Una rematada fàcil a l’àrea petita li permet afegir un pal a l’estadística.
0-3, alia iacta est.
Amb tot just tres arribades, tres gols.
És poc generós, el Madrid. Ni s’exhibeix ni s’agrada en excés. És, abans que res, molt professional. Entén els mecanismes d’aquest esport: lliga curt, manté el tempo i confia en els seus elements mestres, el saber estar de Kroos, la calma de Modric i el bellugueig de Vinícius. Entre tanta austeritat, el brasiler és un cas a part. La seva fase de maduresa ha arribat, és evident. Ja no xuta al pal ni a la graderia, sinó que executa amb fermesa, detall que el converteix en un futbolista ferotge, un dels més determinants del panorama actual.
Si en sap, aquest Madrid...
Un doblet de Kylian Mbappé va impulsar el PSG contra el Juventus al Parc dels Prínceps. El principal aliat del francès va ser Neymar, que va continuar en la mateixa notable línia d’aquest inici de temporada. Amb el Mundial a prop, el brasiler s’està posant les piles mentre que aquest cop Messi va tenir un paper més discret al matx. L’argentí va ser substituït al final per Carlos Soler, que va debutar amb el PSG.
Amb el trident de luxe en atac i amb Ramos a l’eix de la defensa, el PSG va començar dominant el tempo del partit contra un Juventus que va preferir especular de sortida i ho va pagar molt ràpidament. Al cap de cinc minuts Neymar va inventar una assistència deliciosa de cullera cap al desmarcatge de Mbappé, que va connectar una rematada sense deixar caure la pilota. Un senyor gol. El gol parisenc no va canviar la dinàmica del matx, tot i que Bonucci va tenir una excel·lent ocasió per empatar. No va encertar i la Juve en va perdre l’oportunitat.
El PSG va continuar i una altra ràpida combinació entre Verratti, Achraf i Mbappé va suposar el segon gol de la nit del davanter (22). Va ser una connexió supersònica. Tot i això, a la segona meitat els italians van reaccionar. Mckennie (53) va retallar distàncies per a la Juve a la sortida d’un córner després d’una mala sortida de Donnarumma. El marcador ja no es va canviar més.
Entre tanta austeritat, Vinícius és un cas a part: és evident que ha assolit la maduresa futbolística