Autocrítica

La pràctica de l’autocrítica en política és molt inusual. expressar dubtes –o rectificar– sobre les pròpies posicions és gairebé sempre valorat com a debilitat, falta de consistència i/o de coherència. Lamentablement, aquest exercici sa de revisió i avaluació és utilitzat pels opositors sense escrúpols, i pels propis, amb temor i recel. en aquest context, els estímuls (i recompenses) per exercir l’autocrítica en política són molt escassos.

tot i això, és imprescindible per a una pràctica política higiènica. “L’autocrítica és saludable. L’absència del dubte condueix a massa dels mals del món”, afirma john Carlin en referir-se al recent llibre del periodista científic David mcraney, titulat How minds change (Com canviar d’opinió). Canviar d’opinió pot ser útil políticament? Depèn, esclar. Però sí que hi ha un camí interessant en la possible rendibilitat electoral de l’autocrítica. A més d’aprovació, busquem ser acceptats i reafirmarnos en determinades posicions, sen

Les eleccions es guanyen en l’univers d’ombres i clarobscurs de les terres de ningú

se que ens costi massa esforç. Parlem per formar part de tribus ideològiques i/o polítiques on ens reconeixem i movem, moltes vegades per instint, caient una vegada i una altra en el conegut biaix de confirmació, que valora les nostres idees de manera positiva, ja que solen coincidir amb les de la majoria que ens envolta i amb la qual solem interactuar.

en un ecosistema de bombolles informatives, provem d’espavilarnos llavors en aquells entorns en què ens sentim més còmodes, importants o feliços. i el cervell, una vegada més, s’encarrega d’activar sistemes de recompensa (dopamina, serotonina) que compleixen la seva funció i contribueixen al nostre benestar i complaença. Però les eleccions es guanyen entre els que dubten o els que no ho saben, encara. Admetre que estem equivocats, que no tenim raó o que hi ha altres punts de vista sobre els quals reflexionar resulta amenaçador i pertorbador. encara que és especialment rellevant per als vots tous i menys polaritzats. Aquí hi ha la clau de tot plegat.

en política, estar segur d’alguna cosa amb total rotunditat és útil per als durs: és un senyal tribal. Però les eleccions es guanyen en l’univers d’ombres i clarobscurs de les terres de ningú. Aquí, el propi dubte és sa intel·lectualment i útil electoralment. ●