La terrassa de can Felip

Fa sis estius vaig començar a escriure una mena de memòries dels anys vuitanta. Em van sortir sense pensar. Vaig començar a traduir al castellà uns textos d’aquella època i fiuuuuuuu: em vaig despertar el 1986. Em feia gràcia escriure unes memòries amb cinquanta anys. No sé com gira el cap dels altres escriptors però a mi, a l’estiu, em surten uns escrits que no em surten en cap més moment de l’any. Suposo que em relaxo i, com que no estic pendent de la feina, la imaginació em funciona de manera més lliure, amb una altra mena de connexions. No tot el que escrius ho escrius de la mateixa manera. Per exemple: un element molt important d’aquestes columnes del dijous és el trac. Si no estic neguitós, inquiet, si no pateixo una mica pensant si ho sabré o no ho sabré fer, em queda tou. La columna requereix una escriptura fulgurant, un encadenament d’idees ràpid, precisió, imatges sorprenents i un bon final. N’escric moltes a primera hora del matí. Em llevo d’un salt amb la idea que no vull que em marxi, menjo alguna cosa compulsivament –dels mateixos nervis–, engego i aleshores em calmo una mica. Generalment escric d’una tirada. També pot ser que tingui una idea i la vegi tan clara que deixi el que estic fent per escriurela abans no perdi la frescor. Una tercera variant és la columna que vaig rumiant molts dies: caminant per la muntanya, se m’acudeixen imatges i frases senceres. Amb tot aquest arsenal arriba el moment del trac: engegues l’ordinador amb aquell neguit. Després, les idees es van col·locant com aquell que diu soles.

El llibre que dic dels anys vuitanta l’he escrit pràcticament tot al bar Felip, a la plaça de l’església de Llançà. Té una terrassa cosmopolita que ocupa l’espai entre el bar pròpiament dit i la torre del segle XIV. Les persones que hem treballat en una redacció de diari, podem escriure amb soroll. No tinc cap problema per escriure en un espai on la gent parla, fins i tot si hi ha

Em concentro en el que escric i, de tant en tant, com un coraller, trec el cap per respirar

música, sempre que no sigui música amb lletra. Em concentro en el que escric i, de tant en tant, com un coraller, trec el cap per respirar. Sento un tros de conversa d’un paio que presumeix de les seves proeses priàpiques, observo dues noies maques que no estan engavanyades per anar amb els pares, sento parlar flamenc, miro els tatuatges de la gent: calaveres ells, plantes enfiladisses elles. Faig una comparativa sobre a quina hora fan la primera cervesa, per països. Em torno a capbussar i escric un tros més. Si em surt bé, faig una mitja rialla i la gent pensa “què li passa ara a aquest?”. La cambrera, que es diu Ana, ja em coneix. És aquell senyor que ve a escriure: un cafè i un vichy. En aquesta etapa de la meva vida, la lleugeresa, l’agilitat, la sorpresa i la ironia han esdevingut elements fonamentals i preciosos.

Es pot ser lleuger, àgil, sorprenent i irònic en un despatx. Però la terrassa amb la gent que entra i surt, la varietat i la provisionalitat, són ideals per tocar de peus a terra i que no et pugin els fums al cap.