Una mica menys del que pots

“Estava en creixent desacord amb la meva època – se sincera González Iglesias–, però ja he arribat al complet desacord”. Cal secundar-lo en el xoc de l’ideal en voga de l’avariciós “si vols, pots” amb la virtus clàssica de qui posa els seus propis límits per sota del que podria si volgués. Els epicuris triaven, en un dia a dia carregat de seny horacià, fins on arribar: no ambicionaven mai tot i sempre compartien quelcom amb tots. La felicitat era conseqüència de la fecunditat: és feliç qui fa per compartir. Res a veure amb l’avarícia de l’èxit individual predicada avui pels apòstols del sistema. L’epicuri en segueix tenint prou amb un racó al món on gaudir d´un jardí, llibres i un grapat d’amics. I l’estoic, tan oportú avui, ens ensenya a encoratjar-nos davant l’adversitat en la renúncia, no en l’acumulació. prés del relativisme postmodern.

Les Meditacions no són abans que res la cerca d’un equilibri?

Un centre, amb permís de Batiatto, de gravetat permanent. I per aconseguir-ho hem d’evitar viure dissociats de la natura: hem de caminar al bosc i ficar els peus al riu. Horaci ho descriu: “Detesto, noi, la sumptuositat dels perses/ i em desplauen les corones entreteixides amb escorça de til·ler.../”.

Equilibri enfront d’acumulació?

I parla del seu vi: fet per ell allà, a casa seva...: “En tinc prou ambla seva senzilla gràcia que no requereix adorns/ Se sobra a si mateix i a tots bé se’ns posa/A tu també mentre vas omplint a l’ombra exemplar dels emparrats/la meva copa un cop més / Això sí que és luxe”.

Elogi de la senzillesa i la proximitat?

Aquí tenim dues categories antropològiques: Horaci, el poeta, i el seu mecenes, davant del qual defensa la senzilla virtut del vi fet a casa seva: no és el millor ni el més car perquè ell viu retirat de vanitats i ambicions, però ofereix el millor que té.

El senyor del seu destí no és qui més posseeix sinó qui menys ambiciona?

L’estoïcisme en essència és viure amb una mica menys del que pots. És a dir, posar-te límits tu a tu mateix abans que te’ls posin la religió, els pares, els professors... Ho defensaré en línia el pròxim dia 15 per a tothom.

Posar-se límits és alliberar-se?

De l’avarícia, la supèrbia i l’ambició i dels qui les pateixen i no es posen límits.

Si vas a totes, el límit sempre te’l posen els altres?

Posar-te límits et deslliura del “més i més”, del “tu ho pots tot” i el “si vols, pots”.

Els estoics ens aconsellen no voler-ho tot, sinó només el necessari?

I formant-te dia a dia en la virtus també deci

deixes fins on vols arribar i arribaràs.

Això avui és anar contra corrent.

I la saviesa per ser feliç és voler arribar a menys del que podries si volguessis.

Això no és predicar el conformisme?

Això és ser lliure per ser feliç: és ser estoic.

Ens imposa l’aurea mediocritas?

Aquest vers horacià se sol llegir malament. No està elogiant la “mediocritat daurada”, sinó el “just mitjà”. De la mateixa manera, el carpe diem no és una invitació al batibull d’un hedonisme destructiu, sinó tot el contrari: saber valorar allò bo de cada moment en la seva justa mesura.

Marc Aureli en sabia?

Va ser potser el millor emperador que va tenir Roma. Ho vaig llegir en una antologia que va editar Georges Pompidou, president de la República Francesa... Ah, un polític que edita filosofia! Quina sana enveja!