La Gran Bretanya entra en un nou món sense saber si pot confiar en els seus líders

en estat de suspensió fins a finals de mes (el dol oficial no acabarà fins a una setmana després del funeral), dedicat al cerimonial de la transició d’Elisabet II a Carles III, mentre el món continua fent voltes, la inflació augmenta i el poder adquisitiu dels sous baixa. Un Regne Unit lliurat a la mateixa nostàlgia imperial que el va empènyer al Brexit, que en ocasions així es torna a veure com el centre de l’Univers, que recorda que el seu rei és el cap d’Estat de catorze països més, des de Jamaica fins a Papua Nova Guinea. Que es mira al mirall i es veu no com el que és (una potència europea mitjana que s’ha quedat sense gairebé colònies, en greus dificultats econòmiques, menystinguda pels Estats Units), sinó com el que va ser anys enrere, reina dels mars, i voldria continuar sent. Un miratge, una il·lusió, l’espectre de Brocken, aquell estrany fenomen meteorològic que projecta la imatge gegantina d’un mateix a la muntanya, més enllà de la boirina, sobre els núvols. I es dissol a continuació com un terròs de sucre en un cafè. Potser una reacció lògica, si la foto d’Elisabet II, reina del món, domina la façana de l’òpera de Sydney i ocupa tot el marcador electrònic del Yankee Stadium de

Nova York.

La cerimònia de confirmació de Carles III com a “rei, cap de la Commonwealth i defensor de la fe”, en presència de l’hereu Guillem, príncep de Gal·les, la reina consort Camil·la, l’arquebisbe de l’Església anglicana, la primera ministra Truss i els seus sis predecessors que encara viuen (Major, Blair, Brown, Cameron, May i Johnson), va ser un anacronisme, amb una posada en escena (llenguatge, uniformes...) pròpia de l’edat mitjana, de quan la notícia de la mort d’un monarca i l’ascens d’un altre era anunciada per missatgers que recorrien el país en carrossa o a cavall, i tocaven les trompetes per convocar els súbdits a les places. Només que ahir el públic aplegat en un pati del palau de Saint James tenia mòbils d’última generació, mentre assistia a una espècie de versió unplugged d’una temporada de The Crown, la col·lecció dels fotogrames que s’han quedat a la sala d’edició, la barreja de la r ealitat i la ficció.

Fidel a un compromís monàrquic que es remunta a la unificació de les corones i els parlaments, Carles III es va comprometre a mantenir els privilegis de l’Església presbiteriana d’Escòcia, i la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, va ser una de les signatàries de la proclamació, i va cridar, com tothom, “God save the king”. Però el seu país és un dels problemes a què s’enfronta Carles, en un regne més desunit que unit, amb la meitat dels escocesos a favor de la independència, el sentiment sobiranista en augment a Gal·les i bona part dels habitants de l’Ulster predisposats a la reunificació irlandesa.

Però per a Carles III es tracta abans de res de posar la casa en ordre, la unitat dels Windsor primer, i la del país després. Els seus dos fills (Guillem i Enric) i les respectives dones (Caterina i

Per respectar el dol nacional, el Banc d’Anglaterra ha ajornat la pujada dels tipus d’interès