Catalunya, nou horitzó Sis visions de la realitat i el desig de la societat catalana després del procés

Cinc anys després del punt àlgid del procés independentista, s’obre un període nou de reflexió sobre les lliçons que es poden extreure d’aquesta experiència històrica i de com Catalunya hauria d’encarar el seu futur. Sis mirades des de diferents àmbits de la societat conviden avui, des d’aquest passat pròxim, a dibuixar, amb tons diversos, nous paisatges polítics i socials.

Andreu Mas-Colell, que va ser conseller d’Economia del 2010 al 2016 en el govern d’Artur Mas, afirma que el principal ensenyament del procés és que Europa no accepta “cap alteració de fronteres externes o internes”, per tant, l’agenda sobiranista “no és viable” si es fixa com a objectiu “culminar en la independència” o la creació d’un nou Estat europeu. L’horitzó, així doncs, es posa molt més enllà de Madrid, en la Unió Europea de fa cinc anys, i en la d’ara.

En això coincideix l’historiador, especialista en catalanisme, Joan Esculies, “per qui la geografia mana”. Catalunya, a l’hora de pensar el seu futur, “ha de saber on és geopolíticament” i quin paper pot exercir a la Mediterrània i a Europa, assegura.

El medievalista José Enrique Ruiz-Domènec, investigador de la cultura mediterrània, destaca, per la seva part, que l’independentisme “hauria d’haver entès que no podia anar en direcció contrària a Europa, i hauria d’haver plantejat millor l’envit”, ja que la Unió Europea, recorda, “no estava per la feina” i observava la “pulsió” catalana amb recel creixent.

“Aquesta convulsió no va tenir en compte les veus que reclamaven prudència i, com altres vegades al llarg de la seva història, Catalunya es va deixar portar per la rauxa”, explica Ruiz-Domènec. Un argument que Esculies amplia contraposant el desig d’una part de la societat a una realitat social que s’ha tornat “molt complexa” els últims anys, sobretot després de l’arribada d’una onada d’immigrants procedents d’arreu del món.

“Catalunya és difícilment governable sense tenir en compte aquesta nova immigració”, assegura Esculies, per qui l’independentisme va patir un excessiu voluntarisme. “En l’àmbit social, cal buscar solucions sense anar a l’enfrontament directe quan saps que no pots guanyar”, reitera, i afegeix que si el procés va fracassar no va ser per la resposta de l’Estat espanyol, sinó perquè li faltava la gent necessària perquè culminés. Molts catalans vinculats emocionalment a la vella immigració, tot un sector de la població “que fins aleshores havia estat callat”, es van oposar clarament a la independència quan va arribar l’octubre del 2017.

Aquests llargs moments convulsos han deixat un pòsit que també convida a la reflexió amb