La Vanguardia (Català-1ª edició)
De l’Estatut a la independència
Un repàs de les manifestacions de la Diada en democràcia, des de la unitat del 1977 fins a les actuacions de l’última dècada
Se surt al carrer per rememorar una derrota que va representar l’abolició de les constitucions del Principat de Catalunya el 1714. Una derrota que serveix per subratllar la voluntat de ser d’un poble. A la memòria col·lectiva hi va quedar l’empremta del setge de Barcelona i altres localitats per part de les tropes de Felip V. Amb el primer catalanisme polític, durant l’últim terç del XIX, l’Onze de Setembre es converteix en un símbol i una excusa per plantejar les reivindicacions d’autogovern dins un Estat que arriba tard i malament a la modernitat.
Després de la mort de Franco, en un moment de gran ebullició social i política, el governador civil, Sánchez-Terán, d’acord amb el ministre Martín Villa, va donar el vistiplau a la celebració de la Diada del 1976, però va impedir que els actes es fessin a Barcelona. Aquest primer Onze de Setembre tolerat va ser una espècie de pròleg del que vindria i va tenir lloc a Sant Boi, la ciutat on hi ha enterrat Rafael Casanova, el conseller en cap que encarna la resistència del bàndol austriacista català durant la Guerra de Successió. Sota l’organització de l’Assemblea de Catalunya, plataforma unitària d’oposició a la dictadura, aquella tarda de dissabte més de 30.000 persones van connectar amb la història i el futur, sense incidents. A la plaça de Catalunya de Sant Boi, els reunits van aplaudir els parlaments de Miquel Roca, Octavi Saltor i Jordi Carbonell, que va pronunciar una frase que ha després estat molt repetida: “Que la prudència no ens faci traïdors”. El debat era entre ruptura o reforma. El cant d’Els segadors, sota la batuta d’Oriol Martorell, va tancar l’acte.
La Diada que marca el punt d’inflexió de la transició a Catalunya és la de l’any següent, el 1977. Aquell diumenge es van manifestar pel passeig de Gràcia un milió dues-centes mil persones, segons dades de la policia municipal. Feia gairebé tres mesos de les primeres eleccions de la democràcia, en què els catalans havien votat majoritàriament socialistes i comunistes, mentre que al conjunt d’Espanya hi havia guanyat Suárez. El president Tarradellas va tornar poc després, el 23 d’octubre. L’èxit de la Diada del 1977 va demostrar que Catalunya era el motor més potent del canvi democràtic a l’Estat, i que calia escoltar els seus anhels, sintetitzats en dos eslògans molt repetits: “Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” i “Volem l’Estatut”.
A la capçalera de la manifestació hi eren tots els dirigents del moment, des de Gregorio López Raimundo fins a Jordi Pujol, passant per Joan Reventós, Anton Cañellas, Josep Benet, Heribert Barrera, Carles Sentís, Antoni Gutiérrez Díaz, Miquel Roca, Marta Mata, Ramon Trias Fargas, Carlos Güell, Paco Candel, Macià Alavedra i Pere Portabella, entre altres. Durant unes hores, la unitat –un dels mites més eteris del catalanisme– va ser possible. En un mar de banderes (les estelades llavors eren escasses), pares, fills i avis, persones de tot tipus i condició, es van manifestar a partir de les cinc de la tarda com no s’havia vist mai. La cua de la manifestació va arribar al punt de dispersió, al final de la Ronda de Sant Pere, a dos quarts de deu de la nit.
La primera llei que va aprovar el Parlament sorgit de les primeres autonòmiques va ser, el 1980, la que establia el dia 11 de setembre com a festa nacional. En paral·lel a la construcció de l’autogovern de Pujol, es produeix un cert estancament de la Diada, que perd participació i es veu afectada pel divorci entre els partits i els nous moviments, com la Crida a la Solidaritat. La data també posa de manifest les escissions en els minoritaris partits independentistes d’aquella època, que converteixen el Fossar de les Moreres en el seu lloc de referència.
A partir dels noranta, amb la refundació d’ERC i l’ambient olímpic, les manifestacions de l’Onze de Setembre prenen una tonalitat més reivindicativa. Les ofrenes dels partits al monument a Rafael Casanova acaben degenerant en un espectacle de xiulets i esbroncades.
L’aprovació del nou Estatut del 2006, impulsat pel president Maragall, obre un temps nou. La sentència del TC del 2010, que retalla i buida l’Estatut, indigna una gran majoria social, que opta per abraçar l’ideal d’una Catalunya independent. A la Diada del 2012 hi té lloc una manifestació convocada per l’ANC sota el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”, que reuneix un milió i mig de persones. L’esdeveniment supera la fita del 1977 i desborda totes les expectatives. Les banderes catalanes s’han convertit en estelades i els mitjans internacionals en destaquen la notícia. Es parla de “la revolució dels somriures”. El dia 20, la negativa de Rajoy a negociar amb
La manifestació del passeig de Gràcia va superar el milió de participants
Els més convençuts es concentraven al Fossar de les Moreres
A partir d’aquell any, estelades i banderes de la UE van substituir les senyeres
El 1977 la unitat va ser possible: a la capçalera de la marxa hi havia tots els dirigents del moment
A partir dels noranta, les manifestacions prenen una tonalitat més reivindicativa
Mas un possible pacte fiscal dona més ales al procés.
La Diada del 2013, amb la Via Catalana que travessa tot el país amb molta gent agafada de les mans, consisteix en una gran actuació per cridar l’atenció de Madrid i del món. Cada Onze de Setembre, les entitats independentistes, l’ANC i Òmnium, intenten superar-se en originalitat i projecció, com si el procés consistís a convertir cada manifestació en una prova d’esforç per legitimar-se i omplir els carrers abans d’arribar a Ítaca. A la del 2014 es va fer una V entre la Diagonal i la Gran Via, i la del 2015 era una concentració que va omplir 5,2 quilòmetres de la Meridiana. La tònica és idèntica cada Diada fins que arribem al 2017, avantsala de l’assaig general d’una revolta pacífica que, com sabem, s’acaba amb l’aplicació del 155. Des del 2018, i deixant a part la covid, les manifestacions de l’Onze de Setembre són un relat que espera ser reescrit. ●