De la unitat a la divisió

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Un cop acabada la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012, convocada per l’ANC amb el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”, l’independentisme es va poder presentar al món com un moviment transversal i unitari, amb grans expectatives de futur. Passats deu anys, quan avui conclogui la manifestació organitzada per la mateixa entitat, ara sota el lema “Tornem-hi per vèncer: independència”, és probable que la percepció sigui molt diferent: la d’un moviment dividit, desorientat i incapaç de satisfer els seus anhels. I, també, un moviment amb un poder de convocatòria minvant: deu anys enrere es van contractar 1.100 autocars per assistir a la manifestació barcelonina; aquest any s’acosten als 200.

La divisió al si de l’independentisme no és una novetat, menys encara als seus llocs de comandament. Els partits independentistes –ERC, Junts i la

CUP– segueixen estratègies diferents, a velocitats diferents. I els dos primers estan embrancats a més a més en una lluita fratricida i inacabable, que els debilita i debilita la causa que diuen servir.

Fins ara, aquestes tensions, evidents en les institucions dia sí dia també, s’havien manifestat amb menys intensitat en el transcurs de la Diada, marcada pel caràcter reivindicatiu, però també festiu i pacífic, sempre desitjable i molt meritori quan es reunien centenars de milers de persones al carrer. Hi solia haver, això sí, aldarulls d’última hora, protagonitzats per grups radicals i no molt nombrosos.

Però el que ha anat passant aquest any en vigílies de la manifestació, i que probablement s’hi reflecteixi aquesta tarda, és una cosa diferent. La divisió patent entre ERC i Junts ha arribat a l’acte central de la Diada. El seu to eixut, també. L’ANC va publicar dies enrere un manifest obertament hostil amb els partits, que aconsellava deixar-los enrere, atesa la seva inhabilitat per culminar el procés independentista. Unes manifestacions de Dolors Feliu, presidenta de l’ANC, a La Vanguardia van reblar el clau, assenyalant explícitament el republicà Pere Aragonès, president de la Generalitat, com a responsable destacat d’aquesta situació. Davant aquesta opinió, l’al·ludit va respondre anunciant que no aniria a la manifestació, en considerar-la no amistosa amb el seu partit. Dit en altres paraules, la divisió entre ERC i Junts contaminava la manifestació. I d’alguna manera projectava la seva ombra sobre les relacions entre l’ANC i Òmnium, les dues grans entitats independentistes. Perquè si bé han mantingut les formes –i Òmnium, tot i prenent distàncies, ha aconsellat als seus socis que vagin a la gran marxa–, també és veritat que Junts es mostra més pròxim a l’ANC, i ERC es mostra més pròxima a Òmnium, dit això amb tots els matisos convenients.

Les raons que subscriuen un probable retrocés de la manifestació de la Diada d’aquest any, en comparació amb les anteriors, són diverses. Començant per la fatiga social, atesa la frustració per les promeses independentistes incomplertes i la sensació que el temps passa debades. I acabant amb determinats errors, entre els quals destaca el de l’ANC i la seva presidenta Feliu, que menyspreant els partits han potenciat la divisió amb el mateix ímpetu amb què abans buscaven la unitat.

La Diada va ser gran quan va ser transversal, quan acollia independentistes, catalanistes i fins i tot ciutadans merament descontents amb el dèficit fiscal de Catalunya atribuïble a l’Administració central. Si els seus impulsors insisteixen, com han fet aquest any, a alinear-la amb una facció independentista, enfrontant-la a una altra, li estaran fent un molt flac servei. ●

L’error de l’ANC i la seva presidenta perjudicarà la marxa de l’Onze de Setembre