El regne es queda nu

N’hi ha, no gaires, però n’hi ha que han respost a la mort de la reina d’Anglaterra amb xiscles sobre el que veuen com la barbaritat d’invertir uns quants milions del tresor públic en la monarquia britànica. Es tracta dels vells rockers de l’esquerra més tronada, aquella que viu obsessionada, com tot bon marxista, pels diners. Aquells que, transitant per la vida amb ànima de hàmster, saben el preu de tot i el valor de no res.

A veure. A mi, si la monarquia britànica desaparegués demà, m’importaria un rave. Però jo no soc un típic súbdit de sa majestat. L’enorme majoria, i especialment la classe obrera, ha sentit admiració i respecte per Elisabet II. Cap altra figura pública no els ha despertat tant d’afecte. No em pregunteu com (qui sap explicar els misteris del cervell humà?), però reforçava la identitat col·lectiva dels seus compatriotes, els brindava un subtil però palpable suport emocional, els feia sentirse més segurs i millors –en el cas del país, millor del que era–. I això, quin preu té? Però hi ha un altre motiu pel qual se li podria haver pagat deu vegades més a Elisabet II del que se li va pagar i encara hauria estat bona la inversió. La reina va ser una ambaixadora per al seu país sense parió, un instrument de màrqueting incalculablement valuós. Quan va arribar al tron el 1952 regnava sobre 70 territoris; avui en són 16. Si el Regne Unit va aconseguir preservar la seva imatge com un país important al món, malgrat ser-ho menys cada any que passava del seu regnat, va tenir molt a veure amb la figura digna i diminuta, globalment respectada, d’Elisabet II. Va ser el vernís que va tapar les mancances nacionals, que no han estat mai tan visibles com ara.

Si un vol veure la mesura d’on ha caigut el Regne Unit durant els setanta anys del regnat d’Elisabet II només cal comparar el primer primer ministre que va conèixer amb la flamant cap de Govern que la va visitar en l’últim acte públic de la seva vida, dos dies abans de morir. Parlem de Winston Churchill i Liz Truss.

Churchill va tenir els seus detractors, però el que ningú no qüestiona és que va ser un tità del segle XX, un geni polític amb un ego gegantí –no cal dir-ho–, però que es va dedicar plenament, quan més necessari era, a defensar la sobirania i el benestar de la seva nació. Liz Truss és una nana al seu costat. La trobo vàcua, rònega, banal. Però no us fieu del meu parer. Mireu el que va dir sobre ella fa uns dies un columnista del venerable Times de Londres, pilar de l’establishment britànic, anomenat Matthew Parris. Un bon tory, Parris va ser assessor de Margaret Thatcher al seu dia i diputat parlamentari del Partit Conservador.

“El problema amb Truss no és que cregui tan ferotgement en si mateixa; és que no creu en res més”, va escriure Parris, “...és un ego massiu construït sobre un parell de declaracions barates”. Parris assenyala la sorprenent desproporció entre l’autoestima de Truss i el minúscul talent que té. I ho remata afirmant que “és boja”, i cita com a prova d’això la seva robusta oposició al Brexit durant el referèndum del 2016 i la ferotge antipatia que exhibeix avui –amb el fanatisme de la conversa– cap a la Unió Europea. I a sobre diu que la manera de recompondre el col·lapsat sistema de salut pública britànic serà reduint els impostos dels rics. Li farà falta sort.

Si la reina seguís viva, cobrint-li l’esquena, Truss podria haver dissimulat una mica la decrepitud política, econòmica i moral en què està caient el país, i que la seva arribada al poder exemplifica. Ara que la reina ha desaparegut, Liz l’emperadriu es queda nua. El nou rei no li donarà gaire empara.

Passar d’Elisabet II a Carles III és com anar de Churchill a Truss, de Lionel Messi a Memphis Depay. Del sublim al ridícul. Durant les llargues dècades escalfant la banqueta, Carles no va entendre que el secret de l’èxit de la seva mare partia de no expressar opinions i no revelar res de la seva vida privada. Carles ha parlat massa, fins i tot amb les plantes, i arrossegarà fins a la mort els seus embolics amb Diana i la imperible història de la seva muller Camilla i el tampó.

El que tenia Elisabet II que el seu fill gran no té tant és classe, la quinta essència de la classe, una virtut difícil de definir però que tothom reconeix quan la veu. La va demostrar en totes les seves aparicions públiques i fins i tot en el traspàs d’una colònia rere l’altra cap a la independència, passant del poder dur imperial a la gentilesa de la Commonwealth, institució de la qual ella va ser cap amb el beneplàcit dels líders de països com ara Kènia, Sud-àfrica, l’Índia i Trinitat i Tobago.

Diguin el que vulguin de les salvatjades de l’imperi britànic, com de tots els imperis des de l’antiga Grècia o més enrere, però Elisabet II va supervisar la cessió de poder a gairebé la quarta part de la humanitat sense queixar-se, sense veure la seva aura de majestat esquitxada o disminuïda. No va ser, com la pèrdua de l’imperi soviètic va ser per Putin, “la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”. Ella va acceptar la realitat històrica amb decòrum i amabilitat, sense veure la necessitat d’enviar tropes a un país veí.

Bé. És obvi que no. No va tenir cap poder polític. Zero. Però, gairebé sense fer res, sí que va tenir poder de persuasió dins i fora del seu país. Si els catorze presidents dels Estats Units que van transitar pel seu regnat van continuar entenent la seva relació amb el Regne Unit com una cosa més o menys “especial” va ser en part perquè tretze d’ells van rebre invitacions a l’imbatible honor de passar la nit en un dels seus palaus. Les fotos que es van fer amb la reina els feien guanyar més vots a casa que qualsevol altra foto amb qualsevol altre cap d’Estat. La foto amb Carles III no tindrà, lamentablement, ni el mateix atractiu ni la mateixa utilitat electoral.

El valor que va tenir Elisabet II per al Regne Unit es veurà en el fet que amb Carles III el país no serà el que havia estat. La monarquia britànica tampoc. Desapareixerà? Not yet. Encara no. Però després de perdre el pilar que la va sustentar durant setanta anys, és més fràgil avui que fa tres dies. A més, la història ofereix un parell de dades que poden fer pensar. El nom Carles en un rei d’Anglaterra ha estat fins ara un malefici. Carles II es va haver d’exiliar. A Carles I li van tallar el cap. ●

Passar d’Elisabet II a Carles III és com anar de Churchill a Truss, de Lionel Messi a Memphis Depay

Oriol alet