La Vanguardia (Català-1ª edició)
Estrena absoluta 120 anys tard
L’òpera ‘La Celestina’ del compositor Felip Pedrell sona per primera vegada per celebrar el centenari de la seva mort
Aquest any es commemora el centenari de la mort de Felip Pedrell, i el Teatro de la Zarzuela de Madrid va decidir amb excel·lent criteri, a instàncies del professor Emilio Casares, presentar una versió de concert de La Celestina, una òpera que el gran mestre català va escriure el 1902. Pedrell, com altres músics d’aquell temps, havia anat a Madrid a la recerca de millor fortuna, i allà el va conèixer el jove Manuel de Falla. I com en els casos d’Albéniz, Granados i d’altres, els seus ensenyaments van fer història. Les seves idees van ser una base que, sense que ell ho fos, va incidir en l’estètica de temps del Modernisme, i d’aquí en prové aquesta important seqüència que –malgrat que es qualifiqui d’“escola nacionalista”–, és sens dubte producte del pensament de progrés promogut a Catalunya i, si es vol, una escola que va passar per Barcelona.
Estètica a part, és significatiu que el gran homenatge al mestre s’hagi fet a Madrid –on tampoc no li havien facilitat la vida–, i que no hi assistissin autoritats de Catalunya (hi ha un departament de Cultura?). Aquesta òpera, inspirada en la tragicomèdia clàssica de Fernando de Rojas, va ser adaptada
La Celestina pel mestre, tot i que el castellà antic de De Rojas no està ben resolt musicalment. De fet, el primer acte és una construcció sil·làbica que endureix i entorpeix el discurs líric, amb una forta exigència per als cantants, especialment en Calisto (tenor Andeka Gorrotxategi) que es va sentir afectat durant l’última part. L’òpera té moments rellevants, de bona musica
litat, especialment durant el segon acte, en què llueixen Maite Beaumont (Celestina) i Miren Urbieta (Melibea), i amb un desenvolupament fins i tot dramàtic molt interessant fins al final.
Desconcerta, dic, el primer acte, però és freqüent que entre l’escriptura i els assajos de representació, el compositor hi faci ajustos, cosa que va ser impossible per a Pedrell perquè no es va intentar estrenar mai. La temàtica havia estat feta servir amb èxit per Bretó, el 1889 a Barcelona, a Els amants de Terol. Molt bona feina dels cantants, amb parts de cor excel·lents, i d’orquestra i direcció de Guillermo García Calvo. Una bona posada en escena ajudaria a reconèixer les virtuts de l’obra. ●
L’obra té moments rellevants de bona musicalitat, especialment durant el segon acte