Un tennista de dibuixos animats

Entre unes cadenes o la felicitat, Edmore triava canviar d’equip. Havia estudiat econòmiques a Harare, capital de Zimbàbue, fins que la crisi el va empènyer clandestinament a Sud-àfrica per guanyar-se la vida venent quincalles a la 7th Street del barri de Melville, a Johannesburg. Van ser temps durs: el dòlar zimbabuès es va devaluar tant que la gent cobrava el seu sou en bosses de supermercat plenes de bitllets i corria a comprar pa abans que els seus diners no valguessin res. Edmore portava a la butxaca un bitllet inservible d’un trilió de dòlars com a record d’aquell enfonsament. Quan em veia enfilar el seu carrer, brandava aquell paper buit.

– Soc l’únic venedor ambulant trilionari!, ironitzava. Edmore venia unes figures de filferro de colors que xutaven una xapa de cervesa que feia de pilota. El primer dia que ens vam veure, vaig protestar perquè n’hi havia de blanques, grogues i vermelles però cap de blaugrana. Em va mirar amb un somriure murri i em va dir que la seva religió no l’hi permetia: era merengue fins al moll de l’os.

No ho era en realitat. Durant els meus anys a Sud-àfrica vaig veure Edmore canviar diversos cops d’equip sense remordiments. Després de diverses exhibicions de Messi, va jurar lleialtat al club català. Després va ser del Chelsea, després del Bayern i, l’última vegada que el vaig veu

Té la fe i la grapa de Nadal, la força de Sampras o l’elegància de Federer, però hi afegeix una ingenuïtat assassina

re, era del City de Guardiola. Un dia li vaig retreure aquesta promiscuïtat futbolera i ell va arronsar les espatlles.

– La meva vida ja és prou dura. Un club no és un déu, jo m’estimo més ser feliç.

Edmore i jo no ens vam posar mai d’acord, perquè el futbol mou sentiments que la raó no entén i la fe en uns colors és eterna o no és fe.

Però ahir, mentre veia de matinada Carlos Alcaraz tornar boles impossibles a Tiafoe, vaig recordar Edmore.

Perquè al tennis, entre unes cadenes o la felicitat, jo sempre triava canviar d’equip.

Quan era petit, recordo asseure’m davant del televisor per animar Arantxa i enamorar-me tan perdudament de Gabriela Sabatini que vaig arribar a odiar Steffi Graf. També em vaig declarar soldat d’Agassi per les seves samarretes de colors fins que Sampras em va guanyar per la seva plasticitat. Ni tan sols quan va arribar el remolí de Rafa Nadal —el tennista que més m’ha fet matinar— no vaig consolidar la meva lleialtat: Federer em va guanyar amb la seva majestuositat de rellotger suís i canell criminal.

Com Edmore, he tornat a canviar d’equip. Perquè Alcaraz juga a tennis d’una manera deliciosament impossible. Té la fe i la grapa de Nadal, la força de Sampras o l’elegància de Federer, però hi afegeix una ingenuïtat assassina. És Bugs Bunny amb una raqueta plena de pólvora a les mans. Perquè els seus revessos per l’esquena i els seus globus inconcebibles no són tennis; són dibuixos animats. Són pura emoció.

Si a Edmore li agradés el tennis, no en tinc cap dubte: triaria ser feliç. Aniria amb Alcaraz.