Pujant esglaons a còpia de deixades i somriures

El joc i el carisma d’Alcaraz superen l’esperit de la Next Gen per beure de les essències del Big Three

Digue’m Carlitos o Charlie. Digue’m com vulguis menys Carlos, que si no sembla que he fet una cosa dolenta”, li deia Carlos Alcaraz a Àlex Corretja, avui comentarista televisiu, al Mutua Madrid Open, al maig.

L’anècdota recorre les hemeroteques, fascina l’imaginari del tennis en general i delinea les essències del personatge: el millor tennista del moment és un adolescent amb cos d’home, cara esquitxada d’acne juvenil i maneres de nen entremaliat que es presenta al món nu, tal com és.

Fa un any i mig, en una entrevista telefònica amb aquest diari, Alcaraz ens explicava que, minuts abans de despenjar el telèfon i atendre’ns, s’havia estat castigant amb una bona sessió d’abdominals i cames al gimnàs de la seva acadèmia, l’Equelite Sport, que Juan Carlos Ferrero dirigeix a Villena.

–Tampoc no tinc gaire més a fer. Dino d’hora, sopo d’hora i m’estic traient el carnet de conduir.

(Llavors, era la 120a raqueta del món)

I fa quatre mesos, ja en directe al RCTB de Barcelona, s’asseia davant aquest mateix cronista i li deia:

–Miri, ara ja ens coneixem en persona. A veure si tenim l’oportunitat de veure’ns-hi

Grand Slam –s’animava a dir finalment, fins i tot després de l’eliminació contra Sasha Zverev a quarts de final a París–.

Aquest esperit amable –no s’encara mai amb el públic, al contrari, se’l guanya: regala les seves sabatilles a Nova York, demana aplaudiments a Londres, llança petons a París– el diferencia dels turmentats membres de la Next Gen (Medvédev, Zverev, Kyrgios, fins i tot Tsitsipàs s’ha agrejat les últimes setmanes) i l’entronca amb els candits Federer i Nadal, dos dels tres membres del Big Three, tennistes respectuosos el discurs dels quals no es corromp mai.

(Djokovic, el tercer dels grans, sempre dinarà a part)

El tennis en general i l’aficionat del nostre país en particular aplaudeixen la irrupció d’un tennista diferent, tan vehement com encertat en el seu tennis, una criatura que interioritza els seus moments de frustració (tampoc no trenca raquetes) i maneja els partits amb l’ofici d’un veterà: improvisa sobre la marxa, allarga els punts al seu aire, regula l’esforç segons s’estiri o s’escurci el compromís, es refà d’un contrapeu amb una acció contundent, registra una deixada o un globus per interrompre el ritme del rival i es regala aces i volees als instants decisius.

El seu creixement, i també l’aparició de Jannik Sinner, dibuixen un esbós del present i marquen les línies mestres del futur. Passi el que passi aquesta nit, sempre tindrem Alcaraz. ●