La Vanguardia (Català-1ª edició)
Què cal fer si els tipus es disparen a un 6%?
L’economia es refreda a marxes forçades; el BCE apuja tipus; els preus no afluixen; els ciutadans perden poder adquisitiu. El nerviosisme social pren cos. El Govern espanyol sembla neguitós.
Aquina altura hauria de portar el Banc Central Europeu (BCE) els tipus d’interès per reduir la inflació fins al seu objectiu declarat d’un 2%? Alguns especialistes, com Patrick Artus, de la firma d’inversió Natixis, el fixen en una mica per sobre d’un 6%. Recordem, després de l’última pujada acordada per la institució presidida per Christine Lagarde, aquesta setmana, que els tipus d’interès de l’euro estan en un 1,25%. Fa dos mesos estaven en un 0%. I l’Euribor, l’índex que determina les quotes de les hipoteques a tipus variables, ha saltat immediatament per sobre d’un 2%. Si l’especialista francès tingués raó, aquesta última referència es podria veure en l’entorn d’un 10%. Un autèntic mal de cap per a famílies... i clar per als bancs creditors, ara especialment feliços per les últimes pujades aprovades a Frankfurt. També per a les empreses, encara que aquestes últimes tinguin altres indicadors de referència, normalment més baixos. Un escenari de malson.
La tragèdia del moment actual és que el BCE està apujant a tota velocitat els tipus d’interès, per refredar l’economia, just quan aquesta ja camina sola cap al congelador. Mentre Lagarde anunciava dijous als afligits europeus que els estava encarint el cost dels diners, 0,75% punts més, el mateix BCE presentava unes previsions econòmiques que ja estaven desbordades pels esdeveniments.
Pronosticava un creixement per a l’any que ve de tan sols un 0,9%, però amb el supòsit que Rússia encara mantindria un subministrament de gas d’un 20% als seus clients europeus occidentals. Però quan Lagarde va fer la seva roda de premsa, ja feia unes setmanes que Vladímir Putin havia tancat completament l’aixeta del gasoducte. Aquest moviment obliga ja a canviar de pantalla i valorar com a plausible l’escenari més negatiu previst pel BCE: una caiguda de l’economia de gairebé un 1% el 2023. Una cosa que sens dubte seria més greu i profunda que “les setmanes” que va pronosticar fa dues setmanes l’economista en cap del BCE, Philip Lane en declaracions a TVE.
L’objectiu declarat del consell del BCE és alentir l’economia per matar la inflació, perquè segons la seva opinió, si no s’alenteix les conseqüències acabarien sent molt pitjors a mitjà termini, una vegada les alces de preus estiguessin no només desbocades sinó assumides com a inevitables i creixents per la societat.
El problema és que, mentre es verifica com d’encertat és el seu pronòstic o no, els ciutadans han de conviure amb preus a l’alça i economia a la baixa. I en
Quan Lagarde va anunciar la pujada de tipus, els pronòstics del BCE ja estaven superats
aquests escenaris ja se sap qui s’emporta la pitjor part: deutors, assalariats, consumidors amb dificultats per arribar a final de mes i assumir factures de serveis (ara, en primer lloc, la de l’energia) i joves.
Això explica el nerviosisme dels governs de torn, que han de recórrer a tota mena de recursos per fer arribar als votants que es preocupen per esmorteir els efectes negatius d’aquesta nova conjuntura econòmica. La inflació en moments recessius estimula el descontentament ciutadà; al contrari del que passa en les fases d’auge, quan les alces de preus animen l’activitat, incrementen aparentment beneficis i salaris. Una mena de bombolles de xam pany que animen la vida social. Ara està passant justament el contrari. Les pujades de la inflació es perceben com un empitjorament de les condicions de vida, anuncis de pròximes crisis.
Més en el cas espanyol, en què la majoria de la població està tenint caigudes importants del seu nivell de vida, el seu poder adquisitiu. De més d’un 4% aquest any, segons l’OCDE i malgrat que molts convenis col·lectius ja incorporen clàusules de revisió automàtica en el cas que la inflació superi el percentatge pactat entre empreses i treballadors, com ha assenyalat aquesta setmana a Barcelona el president de la CEOE, Antonio Garamendi. La conseqüència és que el nerviosisme està començant a estendre’s al cos social. Com estan començant a manifestar els sindicats, en aquest cas l’últim ha estat el secretari general de la UGT, Pepe Álvarez, impacient per arribar a un acord general de pujades de salaris. El nerviosisme està començant a prendre cos i arrelar en la societat.
I aquest clima va sobrevolar probablement el debat al Senat entre el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i el cap de l’oposició, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo. Formalment, un examen de les polítiques del govern per fer front a la crisi energètica i els seus efectes sobre la ciutadania. A la pràctica, una prova de resistència dels dos líders davant el nou període de tensió geopolítica i social.
Des de l’òptica de qui més responsabilitat té en aquests moments, el president Sánchez, va quedar clar que l’eix del seu pròxim curs serà posar èmfasi en el discurs de protecció dels més desfavorits recorrent als recursos que acumulin els beneficiats per la nova conjuntura, empreses energètiques i bancs, en la mesura que la pujada de tipus d’interès els beneficia. Feijóo, per la seva banda, va intentar limitar-se a deixar que els esdeveniments desgastin qui ara és al poder. No va aconseguir transmetre que té un pla alternatiu. Més si es té en compte que la línia d’elevar els impostos al sector de l’energia també s’està imposant en la resta d’Europa (tot i que bé és cert que en una modalitat diferent de l’anunciada pel Govern espanyol).
El problema per a Sánchez és que en mostrar-se tan eixut, és obligat preguntar-se si va transmetre seguretat i tranquil·litat als seus potencials votants o els va confirmar en la idea que les coses són molt complicades. I Sánchez sembla optar per una semàntica de duresa que només pot provocar més nerviosisme i obligar els seus socis a radicalitzar el discurs.
En el debat del Senat, Sánchez va transmetre als seus oients més intranquil·litat que seguretat