La Vanguardia (Català-1ª edició)
La transició d’Elisabet II a Carles III a Escòcia és una qüestió molt política
El sentiment monàrquic està molt menys consolidat que a Anglaterra i Gal·les
Hi ha dues Grans Bretanyes, i també dues Escòcies. Una que venera el conservadorisme i la tradició, que se sent segura amb la nostàlgia i els rituals de l’era victoriana o fins i tot del temps dels reis normands, i una altra de més irreverent i crítica, que fa preguntes i cerca la modernitat. Ahir als carrers d’Edimburg semblava que dominava la primera, però a mitjà i llarg termini no és tan clar quina de les dues guanyarà el pols.
Centenars de milers de persones han expressat un homenatge principalment silenciós a Elisabet II –en carrers de pobles i ciutats, en granges, als costats de les carreteres– des que el seguici fúnebre amb les seves restes mortals va sortir diumenge del castell de Balmoral fins a arribar ahir a la catedral de Saint Giles d’Edimburg, després de passar a la nit al palau de Holyroodhouse, la residència oficial dels monarques a aquesta banda de la frontera. A la Royal Mile de la capital la gent s’havia instal·lat en gandules de platja o cadires plegables per esperar hores fins a l’arribada del cotxe funerari, seguit a peu pel rei Carles III i els seus germans. D’altres van portar escales portàtils de casa per tenir una millor visió, o van aconseguir accés a comerços i les finestres dels edificis.
Però també –a Escòcia, a Oxford, davant del Parlament de Westminster i en altres llocs– la policia ha retingut per “alteració de l’ordre públic” persones que cridaven “Carles III no és el meu rei”, “Una monarquia hereditària no és democràcia” o “Ja és l’hora de ser república”. Una llei recent introduïda per Boris Johnson –i pensada contra els manifestants mediambientalistes– dona poders draconians a les autoritats per actuar contra qualsevol tipus de dissensió. Els grups pro defensa dels drets humans consideren que és repressiva i va en contra de llibertats com la d’expressió.
És difícil jutjar el rerefons de les coses per les dimensions d’una multitud. La d’Edimburg –amb absència gairebé total de Union Jacks, la bandera de l’unionisme– semblava que expressava respecte i agraïment a Elisabet II per setanta anys d’estabilitat, però qualsevol lectura política més enllà d’això era un enigma. “Jo soc partidària de la independència, però no necessito una república, amb un rei ja em va bé”, deia Norma Hogg, una perruquera disposada a passar el temps que fes falta a la intempèrie per accedir a la capella ardent a Saint Giles.
Una mica menys del seixanta per cent dels militants del Partit Nacional d’Escòcia (sobiranista) són republicans, i un de cada tres escocesos “creu fermament” que ara, amb la mort d’Elisabet i l’arribada de Carles, és el moment d’adoptar una república. Una enquesta assenyala que menys de la meitat dels escocesos, un 45%, volen conservar la monarquia, davant un 65% al conjunt del Regne Unit.
A la campanya del referèndum del 2014, per una barreja de convicció i electoralisme, mesurant el sentiment dels potencials votants i per no crear-se enemics de manera innecessària, l’SNP va proposar una Escòcia independent dins de la UE, amb la lliura esterlina i Elisabet com a cap d’Estat, i va ser Londres qui va respondre amb fredor a la idea. Nicola Sturgeon no té tanta afició a la reialesa com el seu predecessor Alex Salmond, però està sent una figura destacada als actes de la transició, tant en la proclama
Centenars de milers de persones van passar hores als carrers d’Edimburg per veure el seguici fúnebre
Gairebé un 60% dels militants de l’SNP són republicans, i un 36% dels escocesos creuen que és l’hora del canvi
ció de Carles com en la missa d’ahir a la tarda a Saint Giles. Tot això mentre prepara una nova consulta sobiranista per a l’octubre de l’any que ve, si els tribunals l’hi permeten (probablement no, cosa que li deixaria l’alternativa d’un referèndum extraoficial).
A Escòcia es pot ser perfectament independentista i monàrquic, sense que això sigui una contradicció, malgrat els evidents problemes polítics que plantejaria. L’SNP, com a partit que lidera el Govern, està tenint un paper institucional i s’ha afegit sense cap tipus d’ambivalència a l’homenatge a la reina difunta i a l’escenografia de la transició, però els Verds, els seus socis de govern, són republicans i han evitat qualsevol aparició.
Els escocesos han sentit per Elisabet II amor, afecte, respecte o com se’n vulgui dir. D’entrada el més probable és que ho facin extensiu a Carles. Però més endavant és una altra qüestió, i s’haurà de veure quants votants són monàrquics i quants elisabetistes, i de quina manera això afecta el sentiment sobiranista. Ara mateix el país està dividit al cinquanta per cent entre els partidaris de la unió i de la independència, però comença una altra era. ●