Tots els reis del món

La màxima aportació de la docusèrie passa pel testimoni de Queca Campillo, l’amant lleial que, sentint-se traïda, fa servir la pròpia veritat com a vehicle de justícia, i pels enregistraments que Bárbara Rey ha acumulat i que demostren que José

Manuel Villarejo no ha inventat res. El director de la sèrie és Santi Acosta, que recordem de quan, connectat a l’orellera, presentava Salsa rosa, totèmic exemple de tele diabòlica, que va incorporar la morbositat, la vergonya aliena i la discòrdia agressiva en dosis feliçment tòxiques. El retrat que la sèrie fa de Joan Carles podria haver animat perfectament aquell plató, rotonda de sordideses tendencioses.

L’atzar ha volgut que l’estrena coincideixi amb el seguiment sobresaturat de l’impacte provocat per la mort de la reina d’Anglaterra. L’autoregulació no ha funcionat. Fóssim de Gratallops o de Jumilla, tots semblàvem súbdits de la corona britànica. Evidentment, la referència més repetida ha sigut The crown (Netflix), no perquè sigui el súmmum del rigor i la informació sinó perquè és el que concita més complicitats (i ignoràncies). Quan consulten els estudiosos, que s’han passat la vida analitzant els abscessos públics i privats britànics i malden per no caure en la simplificació, la generalització i el sensacionalisme, el primer que els pregunten és, ai, per The crown. És el triomf de la ficció, la confirmació que a aquestes altures no hi ha tanta diferència entre Salvar al rey, la retransmissió de l’enèsim escarafall protocol·lari londinenc i l’empoderament de les hereves de La casa del dragón

Fóssim de Gratallops o de Jumilla, tots semblàvem súbdits de la corona britànica

(HBO Max) o Els anells del poder (Amazon prime).

Més jocs de trons carregats de simbologia mediàtica: l’endemà de l’Onze de Setembre, el Cafè d’idees (La 2) de Gemma Nierga entrevista la presidenta Laura Borràs i Els matins de TV3 d’Ariadna Oltra entrevista el cap de l’oposició Salvador Illa.