L’escriptura com a plaer

Escriure és una manera privilegiada de pensar. La frase no és meva, per bé que m’hagués agradat. La sentència és de Javier Marías, un personatge intel·ligent com pocs, si ens atenim a un principi establert per Albert Einstein: “El veritable signe de la intel·ligència no és el coneixement, sinó la imaginació”. Marías considerava que la novel·la era un gran mecanisme per pensar el món sense menystenir la trama, com ha escrit la seva editora Pilar Reyes. La imaginació resulta una de les invencions humanes més grans, segurament la que ens diferencia d’altres éssers vius, ja que ens permet viure altres vides, construir altres mons, viatjar molt lluny sense sortir de casa. D’aquesta manera, escriure s’ha transformat en un plaer íntim, que permet que altres gaudim del talent aliè.

Escriure, pensar, imaginar, gaudir.

Javier Marías seguia escrivint a màquina i corregia l’original amb estilogràfica

Javier Marías és un d’aquells autors que es posaven a redactar i, quan tenien el primer paràgraf, ja sabien que després vindria una novel·la. Posar el punt després de les cinc primeres línies era com escoltar el xiulet de la tetera en què bull l’aigua per preparar el te. Alguns autors creuen que ho han dit tot abans de començar, però, en el seu cas, el relat, com el riu en el seu curs, el conduïa per camins inexplorats o per situacions sorprenents. Era un escriptor amb brúixola, però sense mapa.

El vaig entrevistar una vegada i vaig comprovar que manejava la paraula oral amb la mateixa precisió que la paraula escrita. Per bé que inicialment em va semblar distant, vaig anar reconeixent en el diàleg un personatge generós amb el periodista. Em va sorprendre que continués sent fidel a la màquina d’escriure, una fidelitat que va ser total i absoluta fins al darrer dia, i a l’estilogràfica per corregir. Potser feia cas a Paco Umbral, que distingia les novel·les d’ordinador de les novel·les d’Olivetti, tot i que en el cas de Marías la màquina d’escriure era una còmplice necessària, que li impedia córrer i que li donava temps per pensar. Tampoc no li van agradar mai les xarxes socials perquè, segons deia, havien aconseguit que el motor que mogués els cervells raquítics del món no fos els diners, l’egoisme o el poder, sinó una vanitat d’estar per casa desmesurada i un narcisisme abstret. ●