Possible? Impossible? Necessari!

Dues grans conclusions dominen la conjuntura. Una primera: la situació és tan complicada que reclama de grans acords per fer-hi front. I una segona: això, ara, no és possible. Es desitja un ample consens, però s’accepta que aquesta és una via tancada. Per què? Poden endevinar-se moltes raons, però cap d’elles descansa o es fonamenta en l’interès general. Seran raons partidistes o interessos electorals o dosis excessives d’egos descontrolats o, fins i tot, d’una mal dissimulada incompetència. Però l’interès general, el que es concreta en servir el benestar de la gent, no es valora, ni se’l té en compte. Lamentable, però és així!

I no és perquè la necessitat no sigui evident, aparatosa, urgent. De fet, estem davant d’una situació de guerra. No únicament ni principalment a Ucraïna, la d’ara és una guerra que ens abasta a tots, molt més enllà de les fronteres russo-ucraïneses. Una guerra diferent, no només amb canons i tancs, també amb gas i cereals, amb mesures financeres i tipus d’interès. Però, al cap i a la fi, guerra amb víctimes, amb misèria i destrossa. Una guerra que s’allarga en el temps i que condiciona el nostre futur.

Una guerra que ens fa més pobres, més desvalguts, més vulnerables. Quan tot just ens recuperàvem de les conseqüències de la pandèmia, hem recordat que havíem de lluitar contra el canvi climàtic. I, darrerament, amb temps per endavant, hem recuperat el gust amarg de la inflació depredadora, de la pèrdua de la capacitat adquisitiva, de l’alentiment del creixement, de l’amenaça d’una recessió empobridora. Això no comporta, necessàriament, l’acceptació derrotista de la situació. Les visions apocalíptiques són les més fàcils: així no cal ni lluitar ni buscar solucions. Hi ha motius per creure que la crisi pot superar-se, que la guerra clourà amb la derrota dels que l’han provocat.

Però, si l’escenari és de guerra, ni per evitar-la som capaços d’arribar a acords? Normalment, la història ens diu que les grans crisis només se superen amb grans acords. Això també és memòria històrica. Les diferències ideològiques no només son legítimes, sinó també l’expressió d’una vida en llibertat. Però quan els problemes són molt aparatosos, urgents i evidents, l’acord es fa, o s’hauria de fer, més fàcil. No fer-ho no és simplement oblidar-se de l’interès general, és obertament i volgudament anar-hi en contra.

La voluntat d’acord és el termòmetre del compromís amb el futur de la gent i del seu benestar. I, ara, en aquest moment, aquest compromís no es veu. S’invoquen moltes excuses, es construeixen molts pretextes per defugir-lo, però seria bo que, com a mínim, ningú s’enganyés. Sense cultura d’acord les mesures imprescindibles no es prendran; les reformes necessàries s’ajornaran. Perquè mesures i reformes requereixen temps, poden tenir costos electorals, poden afectar a la popularitat i això no es vol acceptar. Es prefereix carregar, simplement, a l’adversari la responsabilitat del fracàs.

La crisi és important i acceptar-ho és la primera obligació del lideratge. La confrontació ha de reservar-se per guanyar la guerra, per sortir de la crisi, no per barallar-se internament. Ben al contrari, la crisi s’alimenta de la desunió; aquí i arreu. Tothom ho sap, però requereix força i coratge. L’acord és el privilegi dels forts. La cultura de l’acord és tan necessària que no s’entén que no es practiqui. Ni s’entén ni té justificació. Ara, sens dubte, és un d’aquests moments.

Possible? Impossible? Necessari! ●

La història ens diu que les grans crisis només se superen amb grans acords