Així estem

Com que diumenge era Onze de Setembre, per celebrar-lo, en aquesta jornada el Girona FC va jugar amb el segon equipament, el de la samarreta quadribarrada. ¿Per què, si jugava contra el Real Valladolid i no hi havia possibilitat de confusió entre els jugadors d’un equip i l’altre? La samarreta del Valladolid és a ratlles violetes i blanques, i la del Girona és enguany un tetris amb el vermell com a color predominant. Ni jo, amb el meu glaucoma, m’hagués confós.

Aquest ús creixent de les quatre barres en la indumentària dels equips catalans em sembla una baboiada a l’altura d’aquelles rajoles de València que alguna gent posava a la porta de casa seva i on s’hi llegia: “Aquí hi [sic] viu un català”. Cada cop hi ha més equips

Cada cop més equips porten la quadribarrada al segon equipament

que s’hi apunten. És una moda, una banalització de parvulari. El Girona i el Lleida van ser els primers a fer el pas. Després s’hi va afegir el Barcelona i ara la cosa s’ha escampat tant que aviat hi haurà més clubs amb el segon equipament quadribarrat que no.

El Sant Andreu, el Vilafranca i el Manlleu duen tradicionalment aquesta bandera al pit, al primer equipament. Són els seus colors. Però tots els altres que s’hi van afegint ara ¿què hi aporten? Suposo que deuen creure que és una exaltació abrandadament patriòtica, però el resultat és barat i perillós, com quan a principis dels anys vuitanta, a l’època del “tot està per fer i tot és possible”, trobaves les quatre barres als encenedors, a les bossetes de sucre que al bar et donaven amb el cafè, a més de com a faldó obligatori a les parades de llibres el dia de Sant Jordi, on sovint els acompanyaven –a El Corte Inglés sobretot– amb altaveus que vomitaven sardanes a tota pastilla i sense pietat. Va ser l’inici d’una folklorització no sols innecessària sinó perniciosa, perquè els lleva valor, el valor que haurien de tenir el dia que, per aquelles coses de la vida, de debò cal brandarles. Així estem. ●