L’hora dels pares

Aquest estiu he estat a l’Amèrica Llatina. Hi he vist coses meravelloses, però també molta pobresa. A les ciutats, abunda el microcomerç al carrer –parades esquifides que són una tauleta i una cadira protegides per una lona, quan no un drap sobre la vorera sota un paraigua– i la mendicitat. I a més de la tristesa que produeix aquesta misèria, alguna cosa em cridava sempre l’atenció: venedors i captaires estaven sols; venedores i captaires, molt més nombroses, per cert, solien anar acompanyades de criatures petites.

Per què tantes mares s’ocupen en exclusiva de la seva descendència? No passa només a Llatinoamèrica, ni passa només en un context de pobresa. Penso que hauríem de reflexionar sobre el paper dels pares, també al nostre país.

Quan jo era jove, el divorci i la maternitat fora del matrimoni eren un escàndol.

Avui estan normalitzats. Celebrem el que això suposa de llibertat, però no oblidem l’altra cara. Si són elles les úniques que mantenen i cuiden les seves filles i fills, la maternitat fa les dones menys lliures i més pobres. Aquelles captaires i microcomerciants llatinoamericanes viurien molt millor amb una feina fixa, però encara que els hi oferissin, no la podrien acceptar perquè, què en farien, de les criatures...? A l’altre extrem, un executiu pot optar a un ascens professional que signifiqui més hores lluny de la família, però per a una executiva que és mare divorciada o soltera és molt més difícil. No és estrany que la meitat de les llars monomarentals espanyoles estiguin en risc de pobresa i d’exclusió social.

Fins i tot quan els pares viuen en parella i amb les seves filles/fills, assumeixen –caldria preguntar-se– la part de responsabilitat que els correspon? És cert que hi ha hagut un avenç legislatiu important: els permisos de paternitat duren ara igual, setze setmanes, que els de maternitat. Això vol dir que ells i elles cuiden igual...? Recordo haver vist a la televisió un home anunciant que agafaria el cotxe per anar-se’n a Ucraïna per portar refugiats. Que admirable! Que altruista! Fins que li van preguntar si és que no treballava i va contestar que sí, però estava de baixa per paternitat... No és només una anècdota: estudis internacionals mostren, per exemple, que en el confinament les professores universitàries van dedicar més temps a la casa i les nenes/nens, mentre que els professors van escriure més articles.

La baixa de setze setmanes està molt bé... però la paternitat o maternitat no s’esgota en quatre mesos: dura, d’una manera o altra, fins a la majoria d’edat i més enllà. Qui falta a la feina per portar la nena al metge? O per assistir a les reunions de l’escola? Qui organitza un aniversari, encarrega els llibres de text i busca logopeda? Qui assumeix el que la francesa Emma Clit anomena (a la seva novel·la gràfica del mateix títol) “la càrrega mental”, la que consisteix a “estar pendent de tot”? D’això no hi ha estadístiques (només la que consisteix a mirar al nostre voltant), però sí dels que demanen una excedència per cuidar filles/fills o altres familiars: dones, en un 87% dels casos.

Em direu que hi ha una nova generació de pares joves, els “nous pares”, conscients del seu paper i disposats a assumir-lo amb convicció i entusiasme. És veritat, i ho celebro. Però deixeu-me ser aixafaguitarres i preguntar quant dura. Si aquests pares continuen estant disponibles, en la mateixa mesura que les mares, quan ha passat la novetat i l’embadaliment dels primers anys. Quan no es tracta de nadons preciosos, sinó d’adolescents problemàtics, o de malalts o discapacitats; quan la parella es trenca, quan el pare procrea altres fills...

Almenys des d’Aleksandra Kol·lontai, que com a comissària d’Afers Socials en el primer govern de Lenin va intentar posar-les en pràctica a la revolució russa, les feministes hem fet propostes perquè l’Estat s’ocupi dels infants. I és veritat que s’ha avançat molt: guarderies, preescolaritat, colònies, ajuts en metàl·lic... Però hi ha tasques que l’Estat no pot ni ha d’assumir. Escoltar les nostres filles i fills, acompanyar-los, conèixer les seves amistats, parlar amb la seva professora o la seva psicòloga, preocupar-se per ells... estimar-los, en fi, no és una cosa que competeixi a l’administració pública, sinó a mares i pares. I ja és hora que els pares assumeixin del tot la seva part. ●

La paternitat o maternitat no s’esgota en quatre mesos: dura fins a la majoria d’edat i més enllà

José María Alguersuari