Com s’afronta una crisi anunciada?

dar-nos sols amb els nostres temors.

Avui constatem les dues respostes al malestar psíquic produït per aquests esdeveniments i pel temor anticipat del que vindrà els pròxims mesos. Hi ha qui es refugia a casa i només recupera parcialment els vincles socials prepandèmics, de vegades amb les pantalles o amb el consum de tòxics. L’autoexclusió els protegeix d’un món que els mateixos polítics no dubten a definir com el més perillós que hi ha hagut mai, cosa que anima a armar-se i defensarse de l’enemic, algú estranger i hostil cada dia més proper. El creixent augment dels tirotejos als EUA o la polarització social amb temptatives de magnicidi a l’Argentina responen a aquesta lògica.

Juntament amb aquesta resposta, la majoria somia a fugir, encara que siguin uns dies i no gaire lluny. La gran escapada que veiem a aeroports, trens i autopistes provoca col·lapses de tota mena, però això no ens atura. Fugim per anar a qualsevol lloc que ens permeti pensar que hem deixat enrere el malson, i confiar que els nostres temors no ens hi acompanyin i es dissolguin a la tornada. En Morfeu saludava en Neo –a Matrix– amb un “Benvingut al desert del que és real!”. La paradoxa és que el que és real, deia Lacan, és el que sempre torna, ho vulgueu o no. Del que no podeu escapar-vos ni confinar-vos.

Per reduir l’esquerda hi ha una altra opció: sortir per trobar-se amb d’altres i pensar en formes de convivència menys excloents. La segregació és fruit de l’odi i del desconeixement. S’odia l’estrany perquè el creiem aliè quan és el més íntim: no vam ser els espanyols eterns emigrants? Una promesa de confiança: “És possible imaginar el futur i no només acceptar-lo” (Eduardo Galeano).