La Vanguardia (Català-1ª edició)
Estimàvem tant en William
La notícia de la mort de William Klein em sorprèn. Cap al 2006 o el 2007 el vaig anar a veure a casa seva, a París, al costat del jardí de Luxembourg, per parlar de la seva participació en el survey sobre barcelona, que estàvem organitzant des del macba. sempre irònic i irreverent, el seu estudi encara estava empaperat amb les seves velles fotos de feia cinquanta anys, que em va mostrar amb humor. ell va ser el més veterà dels participants. Les seves imatges de la turistització de la rambla es van acabar mostrant com un wallpaper a la part final de l’exposició Arxiu universal a tall d’epitafi del model barcelona després del Fòrum 2004.
ell no sabia que havia estat el veritable pare espiritual de la “nova avantguarda” fotogràfica barcelonina de finals del 1950. Per als fotògrafs locals més inquiets, com Oriol maspons, ramon masats, Joan Colom o, sobretot, Xavier miserachs, Klein havia estat el veritable referent. el seu llibre sobre Nova York aparegut el 1956 va marcar, amb The Americans, de robert Frank, dos anys més tard, el futur de la fotografia i del gran llegat modern nordamericà de Paul strand i Walker evans.
La frontalitat i nitidesa de la modernitat fotogràfica d’entreguerres es van convertir, en la postguerra, en horitzons caiguts, desenfocament i deformació. La precisió de la càmera de gran format sobre el trípode cedeix el pas a la mobilitat borrosa de la petita Leica de 35 mm a la mà, disparada al vol i fins i tot sense mirar pel visor. el món apareix en moviment, dominat per la inestabilitat i la contingència. i particularment la ciutat i la cultura del consum és l’escenari de la vida popular, ja no el món rural i camperol de l’era industrial. Klein i Frank van anticipar les revolucions visuals del 68 i les estètiques del que es va anomenar el “nou paisatge social”, que va culminar amb Diane arbus, Lee Friedlander i Garry Winogrand. són els fonaments de tot el que va venir després.
amb el seu llibre de Nova York, Klein va iniciar una tetralogia de llibres de ciutats en l’era de la cultura de masses que incloïa, a més a més, roma, tòquio i moscou, publicats entre el 1959 i el 1964 i que correspon a l’edat d’or de la fotografia a la pàgina impresa, a punt de ser aniquilada per la imminent arribada de la televisió. Les fotos apareixien a tota pàgina, combinant plans molt propers i de detall, en un blanc i negre molt contrastat i granulat. Les imatges captaven la vida del carrer en tota la seva espontaneïtat. Pur moviment i pura materialitat fotogràfica en la seva màxima expressió: gra, desenfocament, fragmentació. tota la fotografia japonesa contemporània, de Provoke en endavant, surt d’allà.
el 1964 van aparèixer els dos llibres més afins a Klein en la nova avantguarda fotogràfica barcelonina, l’Izas, rabizas y colipoterras, amb les fotografies del barri xino fetes per Colom, i el monumental Barcelona. Blanc i negre, de miserachs, que és el cim de la fotografia espanyola del període, almenys en forma de llibre. Però aquella influència va ser internacional, i es troba en llibres publicats a la dècada dels seixanta per tot europa, des del
Lisboa. Cidade triste e alegre de Victor Palla i Costa martins, fins als dels holandesos ed van der elsken i Johan van der Keuken, amb els seus respectius Sweet life i
Paris mortel. tots obres mestres del millor moment del llibre fotogràfic.
La rellevància de Klein no es limita a la seva obra fotogràfica. també va ser un realitzador cinematogràfic valuós, i al París dels seixanta va estar al cercle de Chris marker, que li va donar un petit paper a La jetée. aquesta és la seva obra més ideologitzada, que inclou des d’una paròdia del món de la moda, com Qui estvous, Polly Maggoo?, fins a pel·lícules de caràcter mes obertament polític, com la col·lectiva
Loin du Vietnam, el seu film sobre muhammad ali o els seus documentals sobre el moviment panafricà, incloent-hi les seves col·laboracions amb els black Panthers. Obres significatives de les implicacions entre avantguarda fílmica i avantguarda política en la segona meitat dels seixanta.
als setanta la seva gran aportació estava en gran manera ja completada. La seva feina posterior combinant fotografia i pintura ja era una altra cosa. La seva obra és la d’algú que sempre riu.
Veritable pare espiritual de la “nova avantguarda” fotogràfica barcelonina de finals dels cinquanta