L’estratègia de l’arca

La no satisfacció de les expectatives posades en el procés ha portat un sector de la intel·lectualitat independentista cap al que s’ha descrit com l’estratègia de l’arca de Noè. Fa uns anys, potser s’hauria parlat de la travessia del desert, de la llarga marxa o d’un retir a les casernes d’hivern. Però l’ambigua imatge de l’arca ofereix una perspectiva per contemplar el present i un model per relacionar-s’hi que no donen aquestes imatges tan desgastades per l’ús en els mitjans. Un punt de vista que, entre altres utilitats, permet articular aquest mètode amb tendències contemporànies ara en boga en certs cercles i amb una comprensible mala fama en d’altres com el tradicionalisme vintage que es vesteix de Guénon, eliade i evola o el nou nacionalconservadorisme, que escriu amb discreta marcialitat nostàlgiques notes al marge de The virtue of nationalism de Yoram Hazony. La metàfora també podria permetre, en un altra lectura, l’articulació amb el discurs sobre l’ampliació de la base, atès que en el relat bíblic se subratlla que la nau es va omplir amb parelles de totes les espècies, tant de les pures com de les impures. Però aquest vincle, que no és estrany en el nacionalisme quebequès, no ha estat documentat recentment.

Guénon, eliade i evola recorden que l’arca de Noè, que contindria en germen l’ordre del món futur, forma part dels símbols sobre la necessitat d’una regeneració espiritual de la humanitat, i conviden a fantasiejar sobre la construcció d’una arca mental per preservar l’ànima agonitzant de la cultura en un occident no només etimològicament crepuscular. i Hazony interpreta aquest episodi del Gènesi com un relat que, explicant la història d’una petita comunitat familiar que es vol aliena a un món corrupte, parla del retorn a un ordre polític basat en una nació pensada com una realitat de base tribal, lingüísticament homogènia, amb una tradició religiosa compartida i amb un enemic comú. alguns dels que fa uns anys van salpar del port del conservadorisme liberal buscant dreta enllà un nou ordre i aventures han trobat en aquesta mena d’autors vents per a les veles. i, com les imatges mítiques mostren la força prestant-se a recreacions melòdiques variades, entre els que van surfejar o naufragar per les aigües del procés, l’estratègia de l’embarcació antidiluvis ha fet fortuna.

Pel que sembla, l’estratègia consisteix a prendre distància d’un món polític suposadament condemnat a una inevitable catàstrofe per embarcar-se mentalment en una arca de Noè moral que serviria per preservar una determinada visió de la cultura catalana i la memòria històrica per quan arribi la segona vinguda del momentum per a la independència. aquest pla competeix amb altres projectes en marxa, amb altres rumbs i armadors, que també conceben el món cultural com una granja flotant destinada a la selecció, cria, reproducció i aprofitament de les elits intel·lectuals de la Catalunya del futur.

L’ambigua imatge del ‘Gènesi’ ofereix una perspectiva per contemplar el present i un model per relacionar-s’hi