Vuitanta-vuit impactes de bala a la plaça Catalunya

Cada dia, milers de persones d’arreu del món travessen el punt més global de Barcelona ignorant, tal com ignoren els mateixos barcelonins, que la plaça conserva ferides d’una guerra –la civil– que es va lliurar amb aires globals.

Primera autòpsia al cor de Barcelona: ningú no havia comptat els impactes de bala que encara hi ha de les dues batalles que es van lliurar a la plaça Catalunya durant la guerra d’Espanya, avantsala de la Mundial.

La batalla del 19 de juliol del 1936 entre les forces lleials a la República i les colpistes. I la de maig del 1937 amb les forces governamentals republicanes i grups estalinistes contra anarquistes i trotskistes.

Dues batalles al bosc d’escultures del noucentisme més esplendorós: 28 obres de 17 artistes –hi ha Clarà, Gargallo o Llimona– esculpides entre 1927 i 1929 per embellir l’Exposició Internacional.

Dues batalles entre dues verges. Les dues verges que, al cor de Barcelona, van sobreviure a la iconoclàstia de la revolució perquè formaven part de l’escultura: la Mare de Déu de Montserrat, que sosté un anacoreta, i la Verge sense advocació, que sosté una de les dones esculpides (a la guerra, amb tots els temples incendiats o tancats, hi havia creients que s’apropaven a aquesta Moreneta per resar en silenci).

Algú havia de comptar els impactes de bala, i amb Ricard Martínez –el fotògraf que millor treballa la imatge i la memòria en aquest país–, fem un exercici d’arqueologia urbana.

Sota l’implacable bombardeig del sol –“El sol també deu ser feixista?”, es preguntava el reporter enviat per La Vanguardia al front d’Aragó l’agost de 1936–, comptem més de cent trets. Però necessitem experts en balística, dubtem de molts impactes, i demanem ajuda als Mossos d’Esquadra.

Així doncs, un matí quedem a la plaça amb el sergent Xavier Garrido, cap de la unitat de balística dels Mossos; el sotsinspector Joan Soler, excap de la mateixa unitat, ara jubilat, i Miquel Ruiz, caporal de l’àrea de comunicació i llicenciat en Història Contemporània.

Els anem mostrant el rastre de les bales que fa un segle van travessar aquesta plaça. Ells van observant, i palpant, els impactes. La morfologia, la dilatació, de quina manera es va trencar la pedra. Miquel Ruiz, expert en armes antigues, s’enfila àgilment en alguna estàtua per inspeccionar trets sospitosos. “Una bala ha d’estar ben dissenyada”, subratlla Soler.

Veuen uns impactes claríssims, en descarten d’altres i, en alguns casos, dubten. Sense els dubtosos, comptem vuitanta-vuit impactes de la guerra que continuen aquí, quiets entre el tsunami de turistes. Aquest número és només una primera aproximació.

Uns impactes són més fàcils de distingir que d’altres. Els més evidents són als pilars de columnes de la banda mar de la plaça. Hi ha impactes que semblen de bala i no ho són, i al revés. Hi ha impactes a la pedra i al bronze, com el tret al pit de Dona amb àngel o sota la lletra M a la signatura d’Enric Monjo a l’escultura Pomona. “Estic sorprès”, diu Joan Soler quan veu tants rastres de bala. “I en un punt tan cèntric de la ciutat... Et porta a la guerra”, afegeix Garrido.

A la batalla del 19 de juliol, els revoltats es van atrinxerar a la banda muntanya i Besòs de la plaça –l’hotel Colom (avui Apple) i el casino militar (avui El Corte Inglés)– i els republicans avançaven des de la banda mar i Llobregat. Martínez explica que dues columnes republicanes van sorprendre els revoltats quan van arribar a la plaça, potser per primer cop a la història, pels túnels del Gran Metro. Durant la batalla del 3 fins al 7 de maig del 1937 –Fets de Maig–, els milicians anarquistes van ser expulsats de Telefónica i van lluitar inútilment per recuperar l’edifici.

No podem saber amb certesa quins impactes són de 1936 o 1937, tret dels del grup que hi ha sota l’escultura Saviesa: allà, molt probablement, s’hi van parapetar anarquistes per protegir-se dels soldats governamentals que disparaven des de Telefónica. Ens ho escenifiquen el mossos parapetant-se en el lloc dels llibertaris.

Hi ha impactes en escultures amb un punt déco – L’esperit popular, d’Otero–, en imatges amb un toc soviètic – Treball, d’Oslé– o en figures amb aire avantguardista – Pastor de l’àguila, de Gargallo–. I curiosament, o no, el punt en què sobreviu el conjunt més gran d’impactes (onze) és a l’escultura Saviesa, amb el cavall esclafant la serp de la ignorància. Cada impacte és una tragèdia sense senyalitzar. Una persona que apunta i dispara a una altra persona. Al cor de Barcelona, entre verges i dones nues, ens vam matar.

A la refotografia de Martínez que il·lustra aquesta pàgina –sobre una fotografia d’Agustí Centelles–, l’impacte de les bales que el 19 de juliol van matar aquest guàrdia d’assalt continuen allà, una mica cobertes per la vegetació.

Mossegades de guerres que no tenen final. A prop del tret que hi ha a l’escultura Lleida, algú hi ha pintat amb esprai blanc el símbol rus de la invasió d’Ucraïna: Z.

Però aquesta ja és una altra autòpsia.