Madrid deflacta l’IRPF

Amb la decisió de deflactar –respecte a la inflació– els trams autonòmics de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, envia al Govern central un missatge clar del que hauria de fer. En aquest sentit, està en consonància amb la proposta que, a escala estatal, va presentar dijous d’aquesta setmana el Partit Popular al Congrés dels Diputats per ajustar a la inflació, almenys, els tres primers trams de la tarifa de la renda. El PSOE i Unides Podem, però, van poder rebutjar aquesta proposta per un petit marge de tan sols quatre vots.

Els dos partits que formen la coalició de govern s’oposen a la rebaixa fiscal efectiva que suposaria la deflactació de la tarifa de la renda. Consideren que això beneficiaria el conjunt dels contribuents de manera generalitzada i que la seva política econòmica, en canvi, se centra a orientar els ingressos tributaris extraordinaris que obté l’Estat cap als sectors més vulnerables de la societat.

Els trams de la tarifa de l’IRPF es mantenen sense actualitzar des de fa set anys. En aquest termini, des del 2015 fins avui, els salaris i les pensions han pujat –almenys en part– per ajustar el seu poder adquisitiu a la inflació, l’augment de la qual ha estat del 19,5% en aquest període. Això fa que molts treballadors i pensionistes hagin de pagar més per renda en haver passat a tributar per trams superiors. A la pràctica, això suposa una pujada de l’IRPF –pujada en fred o silenciosa, com se’n diu– que reporta abundants ingressos fiscals a l’Estat.

Per equilibrar la tarifa de l’IRPF el que s’ha de fer és que els trams impositius de tributació per renda pugin l’equivalent a la inflació, de manera que els treballadors i pensionistes no perdin poder adquisitiu real en benefici d’Hisenda.

Amb els mínims exempts s’hauria de fer el mateix per no perjudicar els que tenen menys ingressos.

El Govern central, però, està en el seu dret d’orientar la política fiscal com li sembli més adequat en funció de la situació econòmica. L’oposició, en canvi, és partidària de posar fi a aquesta pujada silenciosa d’impostos.

Una altra qüestió és per què la Comunitat de Madrid pot afrontar la deflactació de la tarifa de l’IRPF, amb la pèrdua d’ingressos que això li suposa, i no ho fan en canvi la resta de les autonomies, ni tan sols les del Partit Popular. Com hem denunciat en altres ocasions, el seu major marge de maniobra fiscal es deu al fet que aquesta comunitat, igual com la ciutat de Madrid, es beneficia econòmicament de l’anomenat efecte capitalitat. La recaptació més alta que obtenen per l’efecte capitalitat els permet rebaixar impostos, com fa també Ayuso amb el de patrimoni i successions, per exemple, i amb això atreu residents de la resta d’Espanya que, al seu torn, també reporten més ingressos per a les arques públiques autonòmiques i locals.

Aquest dúmping fiscal que fa Madrid causa un profund malestar a la resta de comunitats autònomes pels perjudicis que els genera, ja que perden població i recaptació en benefici de la capital que, gràcies a això, registra una evolució mitjana del seu producte interior brut (PIB) superior a la de la resta. En aquest sentit, el PIB de Madrid ja ha superat, els darrers anys, el de Catalunya.

La deflactació de l’IRPF que fa Madrid, al marge del debat sobre la necessitat d’aquesta mesura a nivell estatal, és un greuge fiscal més de la comunitat esmentada pel dúmping o competència deslleial que fa respecte a les altres. Però, de moment, no s’han adoptat solucions a això, i Ayuso tira endavant amb una política fiscal que, en tot cas, és injusta i desequilibra el sistema autonòmic espanyol. ●

L’ajust unilateral de les tarifes de la renda a la inflació és un nou cas de dúmping fiscal