La Vanguardia (Català-1ª edició)

Es viu com es pot

- Joana Bonet

Triguem tres hores a arribar a Sòria. Els camps de gira-sols amanseixen el viatge en el modest ferrocarri­l que un dia ens va semblar fabulós. L’esperit dels temps cavalca amb malícia sobre nosaltres i ens desactuali­tza a l’instant, igual com li passa al telèfon. Per això celebro l’aire d’antiguitat que flota en aquesta estació de províncies tocada per l’encís del que perdura, d’allò que encara no s’ha reformat de manera anodina. Vaig a Sòria a la recerca de receptes de versos i rostes. O és que tots dos no han recercat el secret de la vida? El mateix que se li va concedir a Antonio Machado, aquell home que parlava poc perquè aspirava a fer-ho amb Déu. Acudeixo a ell aquest estiu de boscos agònics i clima sufocant buscant els seus versos cristal·lins, els que van aconseguir filtrar les paraules fins a extreure’n un suc filosòfic. Cal plegar-se a la seva falda: la del professor que ensenya a reparar, distingir, atendre; la del caminant que atrapa la paraula en el temps; la de l’amant tardà, coneixedor que l’amor s’inventa; la del lector de Heidegger: “lo nuestro es pasar”.

Durant dos dies, José Ángel González Sainz, autor de La vida pequeña ( Anagrama), ens endinsa en el paisatge, la bondat i la veritat de l’obra del poeta al Centre Internacio­nal Antonio Machado, que dirigeix, sense deixar de practicar la religió del silenci. Sortim de la classe i sembla que els versos s’hagin estampat a la “tarde clara, soñolienta y aún roja” , “destartala­da como el alma mía”. A la volta del cel, una rotllana de cigonyes balla en cercles negres: es criden les unes a les altres per emprendre el camí cap al Sahel. “Y habrá cigüeñas al sol / mirando la tarde roja”, va escriure en un dels apunts que donen forma a Los complement­arios.

Machado no ha estat mai un poeta fàcil malgrat l’aparent senzillesa que té. La seva consciènci­a de la realitat és aclaparado­ra, i a partir de les descripcio­ns precises, fàctiques, connecta l’ànima amb un món sense gravetat, per bé que la seva lleugeresa sigui fruit de la fondària del pensament. “Yo voy echando verdades que nada son”, dirà. Els batecs del poema Las encinas ens encisen, però també la seva ciència: “Brotas derecha o torcida / con esa humildad que cede / solo a la ley de la vida, / que es vivir como se puede”. Aquí hi ha el truc, assenyala González Sainz: espantar la queixa, el que hi ha és el que tens. Ser bo és ser valent. Un estoïcisme que permet mantenir la solitud en conversa permanent amb un mateix. Submergir-se en l’obra del poeta sevillà implica bussejar entre valors absoluts. Tant Juan de Mairena com Abel Martín –i aquella mort seva acostant-se a la boca freda un vas ple de pura ombra– porten a repensar el que s’ha pensat i desaprendr­e el que s’ha après en un món mogut pels rudimentar­is a favor o en contra, m’agrada o no m’agrada. És aquesta l’empremta de l’home, de la dona del segle XXI? Els mals de l’ego i de la cobdícia, i també la bajaneria, buiden l’experiènci­a. I per això a les xarxes es mostren infatigabl­ement fotos de paisatges que pocs aconseguei­xen descriure amb paraules.

Un altre poeta nord-americà, Robert Frost, animava a impartir una educació poètica als joves, que avui amb prou feines reben instrucció sobre els grans filòsofs de la història. Assegurava que només d’aquesta manera se sentirien còmodes en la metàfora. O és que no n’està la vida cosida? I jo em pregunto què se n’ha fet, d’ells, també del mandat social, obstinat tant sí com no a arribar a la meta. Tant costa d’entendre que “no hay camino, solo estelas en la mar”? ●

Els versos cristal·lins de Machado van aconseguir filtrar les paraules fins a extreure’n un suc filosòfic

 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain