Victòria i Elisabet

Victorianos eminentes, de Lytton Strachey, va ser un llibre que em va semblar interessant i, alhora, molt divertit per la seva mordacitat. Reuneix les biografies curtes de quatre personatges notables de l’època victoriana que escorxa: el cardenal Manning, la infermera Florence Nightingale, el pedagog Thomas Arnold i el general Gordon, caigut a Khartum. Es diu d’aquest llibre que és irònic, però és quelcom més: és vidriòlicament divertit, com només pot ser-ho un text redactat des de dins del grup social objecte de crítica. En efecte, Strachey era fill d’aristòcrates (el seu pare, tinent general de l’exèrcit), va estudiar al Trinity College de Cambridge, on va formar part dels Apòstols, va passar després a Londres i es va integrar al Cercle de Bloomsbury. Amic de Keynes, Moore, Dora Carrington, que es va enamorar d’ell sense resposta possible, Gerald Brenan, Leonard i Virginia Woolf…

No és estrany que al llegir, també fa anys, La reina Victoria, la biografia major de Strachey, ho fes amb l’esperança de trobarhi el mateix que a Victorianos eminentes: un text intel·ligent, però amb l’afegitó d’una crítica àcida i divertida del personatge i de la seva època. Tot i això, la meva sorpresa fou enorme. El llibre és excel·lent, però, malgrat no ser complaent, en cap moment va més enllà dels límits de la crítica raonada per entrar al terreny de la ironia mordaç, ni encara menys en el del sarcasme. Així ho va veure el 1921 The Times Literary Supplement: “Mr. Strachey, a qui no li ha faltat mai intel·ligència, n’ha tingut prou per decebre els qui esperaven que repetís el que havia fet al seu llibre anterior. La repetició avorreix. Ha preferit la interpretació a la sàtira. (…) ‘Estimo la reina –va dir Disraeli–, potser l’única persona a qui he estimat’. Potser Mr. Strachey no ho diu de la mateixa manera, però ha trobat que la dona, amb tots els seus defectes, és més captivadora que la immaculada estàtua de marbre”.

Quines qualitats de Victòria captivaren Strachey? És cert que Strachey dibuixa un perfil de Victòria que no eludeix les seves limitacions intel·lectuals, el seu desconeixement profund dels negocis públics, els seus gustos artístics prosaics i un concepte de l’ètica característic de les classes altes. Però, al costat d’aquests trets fruit de la seva educació, reconeix a Victòria unes virtuts practicades fins al sacrifici personal. Aquestes virtuts foren l’exercici constant i rigorós de la funció que li corresponia com a reina, el lliurament sense reserves a la fei

Els ciutadans del Regne Unit reconeixen a Elisabet el mateix sentit del deure que a Victòria

na, i el sentit de responsabilitat que la va fer abstenir-se de comportaments que posessin en dubte, per qualsevol motiu, la dignitat del seu càrrec i, per tant, la seva autoritat. Dit això, què més se li pot demanar a un rei que regna però no governa? Només se li pot exigir un comportament personal en tots els àmbits que dignifiqui l’alta funció de representació que li correspon.

Diu Strachey al final del seu llibre que la política anglesa ha estat sempre un assumpte de sentit comú, però que, també des de sempre, ha deixat un racó vedat a aquest sentit comú i reservat a un element místic que es concentra a la corona per la seva venerable antiguitat, per la seva associació amb el sagrat i per un cerimonial imponent i espectacular. La corona es va convertir així en un símbol de l’extraordinari destí històric del Regne Unit i del seu poder.

Victòria, que havia promès als dotze anys que seria una bona nena, va complir la seva promesa. I, al final de la seva vida, el seu poble li reconegué el seu sentit del deure, la seva consciència i la seva moralitat. S’havia passat la vida treballant, sense divertir-se, enmig de preocupacions familiars. Aquestes són sens dubte les mateixes qualitats que els ciutadans del Regne Unit reconeixen avui a la reina Elisabet, que durant setanta anys ha servit el seu país. Poden aplicar-se també a Elisabet les paraules amb què Strachey tanca la vida de Victòria: “La nena, l’esposa, la dona madura, eren la mateixa persona: la vitalitat, el lliurament minuciós, l’orgull i la senzillesa van ser els seus trets fins a l’últim moment”. ●