Carles III ja ha begut oli

Si Elisabet II hagués regnat en l’era digital, avui no li retria homenatge ni el Tato –infortunat torero, la cama amputada del qual va estar exposada en una apotecaria de Madrid, per a gaubança de curiosos–. No ha nascut el déu capaç de sortir indemne de set decennis d’escrutini de les xarxes...

A Carles III no li han concedit ni unes hores de treva i això que el monarca arrossega uns dies inhumans, tradició obliga. I tot per detalls insignificants –una estilogràfica, un error en escriure la data, una ordre aïrada a un subaltern–, que li no vam conèixer mai a Elisabet II i no per santa sinó perquè la societat tenia filtres entre la realitat i la informació. Sense context, no hi ha veritat.

Dilluns diran missa a Westminster però com menys filtres –el periodisme–, més fractures i així no hi ha rei ni casat probe que pugui llaurar-se un bon nom.

La gent, només cal veure les cues per desfilar uns segons davant el

Si Elisabet II hagués regnat en l’era digital, ni el Tato aniria al merescut comiat

fèretre reial, vol i potser necessita ídols i models. Un neix i està convençut que el seu progenitor és James Bond encara que sigui cellajunt, li agradi el mam i desafini a la dutxa. En general –i dit sense ànim d’ofendre el col·lectiu de parricides–, la gent sent amor pels seus pares. Ai, què se’n faria de nosaltres si haguéssim llegit els seus watsaps, vist les fotos dels seus mòbils en carpetes ocultes i rebut en streaming unes imatges captades per les càmeres del casino de Torrelodones...

Amb les xarxes, discutim d’arbres i no veiem mai el bosc –n’hi ha prou amb reflexionar sobre el paper del periodisme català en el procés–, la qual cosa és molt entretinguda. I contraproduent. El món del 1952 va permetre a Elisabet II un regnat exemplaritzant amb un final feliç; el del 2022 amb prou feines deixarà sortir del pas a Carles III perquè abans l’instant de la maleïda estilogràfica, la faldilla escocesa que li queda tan bé o la mida de les orelles –aquests mems, tan trempats– que les seves reflexions, els discursos a Westminster i la passió per la campanya que o és anglesa i verda o no és campanya.

Per cert: la cama ortopèdica del Tato va acabar exposada al pavelló espanyol de l’Exposició Universal de París del 1900, a la vora de tapissos reials i algun Velázquez. ●