La inèrcia de Núñez Feijóo

Un líder és aquella figura capaç d’assenyalar un camí que els altres no veuen o no volen recórrer. El polític que es pot reduir a un vector resultant de les diferents forces que operen en la societat no assoleix la condició de líder; potser és un bon gestor, un bon governant, però el lideratge requereix alguna cosa més, consisteix a no ser serf de l’opinió pública, sinó a poder modelar-la, persuadint la gent que hi ha una manera alternativa de fer les coses. Arrossegar l’opinió pública, transformar-la, convèncer-la que està en bones mans, és l’aspiració màxima de qualsevol líder polític.

Si un polític aspira a ser un autèntic líder, necessita reunir un talent especial per formar i dirigir equips, saber esquivar els atacs, resistir les pressions, dominar l’art del discurs, posseir una determinació de ferro i disposar d’una visió profunda de la política.

Fins a quin punt el nou president del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, pot ser el líder de la dreta espanyola? Atresora una reputació de bon governant, havent estat president de la comunitat autònoma de Galícia des del 2009. Amb independència de si aquesta reputació és merescuda o no, el fet que hagi guanyat les eleccions gallegues en quatre ocasions seguides constitueix, sens dubte, una carta de presentació excel·lent.

No obstant això, en aquests primers mesos ha relliscat en nombroses ocasions, amb desencerts i errors que són impropis d’un polític experimentat. La premsa s’ha fet ressò de tot plegat, així que no insistiré sobre la qüestió. Passant per alt el seu grau de preparació, que no sembla ser tan alt com se’ns vol fer creure, m’agradaria centrar-me més aviat en si té fusta de líder.

Se suposava que Núñez Feijóo seria capaç de corregir els principals defectes del seu antecessor, el ja oblidat Pablo Casado, i, sobretot, atesa la seva trajectòria anterior a Galícia, es va pensar que aconseguiria imprimir un gir a l’activitat d’oposició al Govern central. Una de les seves primeres declaracions, “no vinc aquí a insultar Pedro Sánchez, sinó a guanyar Pedro Sánchez”, va donar motiu a l’esperança. Potser es va rebaixar la crispació verbal del PP de Casado, condensada en l’acusació que el Govern d’Espanya és un Govern “il·legítim”.

A Núñez Feijóo se’l tenia per algú més murri, més astut i més pragmàtic que Pablo Casado. Aquests eren els elements de la seva personalitat amb què, en principi, podia construir un nou lideratge a la dreta. Tot i això, en el poc temps que fa que és al càrrec, el que ha fet és sucumbir a les pitjors inèrcies de l’organització que presideix. Com un genet incapaç de controlar el cavall, el nou president, en lloc de trencar i obrir un temps nou, ha continuat amb dues pràctiques que venen de lluny i que allunyen el Partit Popular de la família conservadora de l’Europa occidental. Les dues pràctiques revelen una certa impotència estratègica i política de qui ambiciona ser líder de la dreta. És com si el partit l’hagués engolit així que s’ha instal·lat a Madrid.

D’una banda, Núñez Feijóo no ha volgut rectificar el vergonyós i injustificable bloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), arribant fins i tot a trencar el pacte que va firmar l’equip de Casado amb el PSOE sobre aquest tema. El president del PP és responsable de la deriva antiliberal del seu partit: s’està aprofitant d’una llacuna constitucional per impedir que es produeixi la renovació que estableix la llei. La dreta té pànic de perdre el control del CGPJ i del Tribunal Constitucional i tant li fa la destrossa que la seva actitud pot causar en les institucions. En una política tan judicialitzada com l’espanyola, tenir una majoria en aquests dos òrgans és crucial. Que Núñez Feijóo hagi continuat la política de Casado en aquest terreny revela les seves limitacions com a líder.

D’altra banda, Núñez Feijóo no només no ha sabut trencar amb el discurs asfixiant sobre ETA i els enemics d’Espanya, sinó que, fins i tot, l’ha reforçat, cosa que semblava impossible a hores d’ara. Que en el primer debat sobre l’estat de la nació celebrat des del 2015, la secretària general del nou PP, Cuca Gamarra, iniciés la seva intervenció demanant un minut de silenci per la mort de Miguel Ángel Blanco (saltant-se el reglament de les Corts, per cert), ja indica la mena de control de l’Executiu a què s’aspira. Es tracta, sobretot, de continuar cavant una fossa entre les dretes “constitucionalistes” i la resta de forces polítiques, totes elles, en una mesura o una altra, còmplices d’ETA, o pacificadores d’ETA... Sí, ETA, un grup terrorista que va renunciar a la violència el 2011 i que es va dissoldre definitivament el 2018 continua protagonitzant el debat polític. Cada vegada que Bildu vota a favor d’una iniciativa del Govern central, torna la mateixa cançó. A començaments d’aquest mes, Núñez Feijóo va declarar que l’acostament de dos etarres a presons del País Basc era la prova que Pedro Sánchez havia acceptat el xantatge de Bildu; uns dies abans, va atribuir a Sánchez el pla de “lliurar Espanya a Bildu”. Per a la dreta, no cal dir-ho, Bildu i ETA són termes intercanviables.

No es tracta sinó de la continuació de l’explotació política del terrorisme que va iniciar José María Aznar. És la mateixa història de sempre: polaritzar el país mitjançant la divisió entre bons i mals espanyols, o entre espanyols i antiespanyols. Tant és si el motiu és el terrorisme d’ETA, l’independentisme català o Podem. El que batega en el fons és una apropiació política no només de la Constitució i l’Estat de dret, sinó fins i tot de la nació espanyola.

Quan era president de Galícia, Núñez Feijóo no feia aquestes afirmacions truculentes. S’està deixant portar per les pitjors voluntats excloents del PP, arruïnant d’aquesta manera la seva imatge pactista i dialogant. El que està fent no és liderar, sinó mantenir unes inèrcies que venen de lluny i que posen en qüestió els atributs que el podien diferenciar del seu predecessor en el càrrec: prudència, pragmatisme, bona gestió. El que hem vist fins ara és “més del mateix”. ●

Se suposava que el nou líder del PP seria capaç de corregir els defectes del seu antecessor, Pablo Casado

En lloc de trencar i obrir un temps nou, ha continuat amb pràctiques que venen de lluny

BaMA