La Vanguardia (Català-1ª edició)
Així es viuen els 50
Sis dones expliquen com se senten, les seves dificultats i els reptes de futur
1 Sandra Cuadrado
“No ens hem desempallegat de l’estructura patriarcal ue ens im posa ser per ectes en tot
“Els 50 és una bona edat per començar a fer coses”, assegura Sandra Cuadrado, filòloga i comunicadora que el 30 d’agost va arribar al mig segle de vida. I ho ha fet amb molta plenitud i molt satisfeta. I és que aquests primers 50 anys li han provat molt a aquesta catalana. Es va casar jove, es va divorciar i se’n va anar a viure a Anglaterra el 2002, cosa que va suposar un “punt d’inflexió”. Quan va tornar va ser mare soltera de la Lola (que ara té 16 anys) i des de fa vuit anys viu en parella. El número 50 “imposa” però la reconforta saber que es reconeix en cada pas que ha fet “en els encerts i en els errors”. I el seu lema és clar i l’ha aplicat bona part de la seva vida: “No hi ha una única línia argumental per ser feliç”.
A aquesta amant del cinema (té el projecte digital sobre cinemuelle5) no li fa vertigen la xifra, però és la “constatació que ha passat més de la meitat de la vida”.
La relació que la Sandra manté amb la seva filla adolescent és especial. Intenten sortir a dinar o sopar fora almenys una vegada a la setmana i tenir espais juntes més enllà de la família. L’últim viatge soles va ser al seu enyorat Londres –ciutat on reconeix que li agradaria tornar a viure– per gaudir d’un concert del grup The National. Va ser el regal de l’Albert, la seva actual parella, pels 50.
El dia que va arribar al mig segle, el va dedicar a fer les coses que més li agraden: anar a la biblioteca, al cinema i sortir a sopar amb la família. No hi va faltar la festa sorpresa, en què hi va haver retrobaments especials. El veritable regal va ser poder reunir les persones que més s’estima.
Cuadrado creu que la seva generació s’ha acostat a la professionalització però lamenta que “no ens hem desempallegat de l’estructura patriarcal que ens imposa ser perfectes en tot”. Aposta perquè el centre sigui en la dona i “que cada una l’ompli com vulgui, amb fills o sense”.
Apassionada del cinema, viu aquests dies abocada en això i es prepara per cobrir el Festival de Sant Sebastià. També sobre el setè art té a veure el seu repte de futur: escriure el guió d’una pel·lícula. I si hagués de definir els 50 en una paraula, seria poderosa.
2 ireia Salgot “aig comen!ar a pensar m"s en mi pro essionalment
Complaguda amb aquest primer mig segle, al qual arriba el 10 de desembre, està Mireia Salgot. Va néixer i viu a Aiguafreda (Vallès Oriental) amb el seu marit Josep i les seves filles Marta (22 anys) i Júlia (19). Va estudiar Biblioteconomia i Documentació i ha compaginat la seva carrera laboral amb la cura de les seves filles. “Tenia horaris conciliadors i vaig prioritzar la meva família, però fa quatre anys vaig començar a pensar una mica més en mi professionalment”, confessa. Ha tingut sort en el terreny laboral i familiar i això la porta a trobar-se en aquest punt de la maduresa i “satisfeta amb el que he fet”, tot i que pensa que inevitablement algunes de les coses que han de venir seran una mica pitjors, com la vellesa de pares i sogres.
Valora la vida per damunt de tot, més des que fa 12 anys un embaràs ectòpic la va deixar a “tres hores de morir”.
Sempre ha viscut en un entorn en què estava normalitzat que les dones treballessin fora de casa. La seva mare era mestra i la majoria d’amigues han tingut accés a estudis, però es mostra orgullosa del pas fet per la seva generació.
Gran aficionada a la fotografia, li agrada caminar i fer excursions i fa broma dient que, amb les filles ja crescudes, ella i el seu marit tornen a “fer de nòvios”.
Espera poder viatjar “més del que ho hem fet últimament, tot i que amb els seus amics que en fan 50 aquest any ja s’han regalat uns dies a Eivissa. També anhela poder cuidar els seus pares i sogres. Li costa d’imaginar-se les seves filles amb 50 anys i, tot i que sap que tindran feines molt exigents, els aconsella que “visquin”. Espera que aleshores s’hagi “avançat en el sostre de vidre” i que es pugui “compensar” més la vida laboral i familiar. També el patiment de quan les noies surten de festa perquè se senten insegures.
3 Cristina Collell “Em beig millor que abans' no mes milloraria l’economia "
També Cristina Collell s’ha hagut de reinventar. Aquesta catalana de Centelles (Osona) en va fer 50 el 31 de juliol, quan feia poc que havia perdut la feina. Feia una dècada que era dependenta en una cafeteria, però fa tres mesos que està en el torn de nit com a reposadora en un supermercat. Entra a treballar a les nou del vespre i surt a les quatre de la matinada. I a les deu del matí ja s’ha llevat. Casada i amb tres fills de 20, 17 i 15 anys (Àlex, Marc i Pons), està satisfeta de tot el que ha aconseguit, però li agradaria que millorés l’“aspecte econòmic”.
I té una espina clavada: va deixar d’estudiar amb 16 i posteriorment va començar infermeria pe
rò es va veure obligada a deixarho quan es va quedar embarassada del seu primer fill, l'Àlex.
La vida li ha ensenyat a no plantejar-se grans reptes ni fer plans a llarg termini. Viu el dia a dia i gaudeix de la vida, de què diu que està molt satisfeta. I li encanta arribar als 50: “Em veig millor que abans”.
4 Núria Ejarque
“El meu repte és tenir temps per gaudir de la meva filla”
La maternitat en solitari ha fet que bona part de l'última dècada de Núria Ejarque li hagi passat en un sospir. Va tenir la Mariona amb 44 i després de superar potser la part més dura de la criança (o una de les parts més dures) ara aquesta advocada, que en fa 50 el 26 de novembre, viu l'arribada al mig segle amb “naturalitat”. Tot i que significa que ja ha passat “la meitat de la meva vida”, Ejarque no encara el moment com un “canvi dràstic” ni li suposa un “revés emocional”. “El meu pare deia que la vida és com una regla de mesurar i veus que cada vegada falta menys per al final”, explica. Però mirant cap enrere és conscient que li han faltat “moltes coses per fer”, especialment tenir més temps per als seus. Fa anys que la feina ocupa massa hores a la seva vida. Ja de molt jove compaginava llocs de treball amb donar un cop de mà a la parada dels seus pares, l'Antonio i la Leonor, al mercat de la Plana d'Esplugues de Llobregat.
Descobrir món, gaudir de la història –una de les seves passions- i estudiar idiomes són algunes de les coses que ha hagut de sacrificar per arribar on és, tot i que reconeix que no es va marcar mai reptes. Li va costar molt ser mare, però assegura que si no ho hagués aconseguit, la seva visió de la vida no seria pitjor, sinó “diferent”.
La criança en solitari passa factura i és “dur”, per això no es planteja grans reptes, sí petits: aspira a poder divertir-se tranquil·la, a temps serè per a ella i amb la seva filla. I si hagués de definir els 50 amb una paraula seria maduresa.
5 Maria Calabuig
“Demano 50 anys més així”
Maria Calabuig, que el 28 de novembre assolirà el mig segle, va estudiar cuina però la vida la va portar cap al màrqueting gastronòmic i s'ha hagut de reinventar moltes vegades. Però no li ha costat perquè es defineix com a “camaleònica i molt positiva” i gens ambiciosa, cosa que lamenta que estigui mal vista la societat. El 2019, a les portes dels 50, es va quedar sense feina. I això –l'edat i ser dona– assegura que penalitza més, però ella no s'arronsa davant res i va muntar la seva pròpia agència. I està contenta, tot i que lamenta que “treballa 16 hores i la meitat del meu sou se'n va en impostos”.
L'any que van néixer Maria Calabuig i la resta de les entrevistades, la seva manera d'estimar estava penada amb la presó. Va sor
de l'armari amb 27 i després d'un matrimoni fallit des de fa vuit anys és casada amb la Trinidad. “La meva condició sexual no ha estat mai un problema, però he perdut amics pel camí”, confessa aquesta amant de la gastronomia que lamenta el masclisme que encara impera a la societat. I que l'homosexualitat “està normalitzada però no acceptada”.
Malgrat tot, i tot i no haver tingut una vida fàcil –va perdre la mare amb 18 anys–, el balanç que fa d'aquest primer mig segle és 90% positiu i demana “50 anys més així” per poder gaudir-ne amb tranquil·litat llegint, mirant sèries de política i sortint a la muntanya. I li encantaria viure fora.
No ha tingut fills i afirma de broma que per això es conserva tan bé. Per això i pel seu “esperit jove”. Però el seu dia a dia és tan entretingut que també li agrada el silenci. El seu millor regal seria una “jubilació amb salut” i com a bona sibarita celebrarà els 50 en un bon restaurant.
6 Mariàngels Erill
“Moltes coses m'han sortit malament, però no me'n penedeixo pas”
Els últims 25 anys de la vida de Mariàngels Erill no han estat gens fàcils, però els ha aguantat amb aplom perquè és una “lluitadora” nada. I és que aquesta dona nascuda a Tremp (Pallars Jussà) fa el 16 de desembre 50 anys després de mitja vida dedicada a la feina sense parar que, lamenta, no ha donat els fruits esperats. “Moltes coses m'han sortit malament, però no em penedeixo de res”, confessa. Casada des de fa 22 anys amb en Carlos, que aportava al matrimoni la Rebekah (26), es reconeix una mica “frustrada” per la mala sort que l'ha acompanyada i perquè arribada a aquesta edat creia que tindria una estabilitat econòmica de què no gaudeix malgrat que ha treballat sense parar des dels 15 anys. Empresària, no va poder salvar el negoci familiar i ara és dependenta en una cafeteria i fleca. Però la reconforta comprovar que les vicissituds a les quals s'ha hagut d'enfrontar no han fet efecte en l'àmbit familiar. “Com més problemes hem tingut, més ens hem unit”, explica.
La maternitat li ha quedat com a afer pendent per Erill. Però s'aboca a la seva neboda, que ha ajudat a criar. És filla de la seva germana, que té una malaltia neurodegenerativa. Reconeix que sempre ha pensat més en la resta que en ella i espera que els 50, als quals no li fa vertigen arribar com sí que li va passar amb els 40, li portin una estabilitat que li duri “el màxim possible”.
La seva vida ha estat tan dura que davant la pregunta de com definiria els 50 es limita a dir que són “un compte enrere per a la jubilació”. Quan aquest anhelat dia arribi, el seu somni és poder viure a prop del mar. De moment, la setmana que ve se'n va a gaudir-ne uns quants dies després de tot un estiu sense poder veure'l.