Les reines tenen cames

Aquest article comença amb un minivestit, el que es va posar Letícia un diumenge d'agost a Mallorca. No soc fan de la Reina, ni dels seus estilismes, ni dels seus retocs, però fixin-se que aquell dia gairebé li faig l'onada per la seva tria. El vestidet no matava pas moros i, efectivament, podria haver-se'l intercanviat amb alguna de les filles. Era curt, molt curt, amb un llarg de faldilla molt més enllà dels protocol·laris dos dits per sobre del genoll. I què? Per què no? Els carques hiperventilats de les xarxes i d'algunes tertúlies la van escorxar. Podria pensar-se que ho van fer per la seva condició real. No, no, les crítiques anaven dirigides a la seva edat, a com s'atrevia tota una senyora a punt de fer-ne cinquanta a vestir així.

Ole ella.

L'edat no iguala ningú, evident. Tot i això, l'anècdota prova que ni la consort no es pot escapar del tribunal públic que jutja les dones per l'aspecte i que es creu amb l'autoritat de dictar què està bé i què no quan elles abandonen els 49, els últims dígits de l'etapa jove.

Per a una dona arribar a la cantonada dels cinquanta té alguna cosa de tancament i d'inici alhora. N'hi ha que se senten més fortes que mai, en el sexe, en les seves carreres, dins de la seva família (o de les seves noves famílies), soles o no, amb les seves exigències i les renúncies. Ningú no pot frenar-les, i això que viuen al foc creuat d'uns pares que envelleixen molt de pressa i uns fills que es fan grans. Detecto en altres dones, en canvi, un gran temor de ser jutjades, sobretot pel físic. Amigues i conegudes, dones bellíssimes, llestes i solvents em diuen el mateix. Podem culpar el masclisme, el culte a la joventut, el bombardeig de la cosmètica, però avui sembla que si t'arrugues o et cauen els pits al melic és per culpa teva. Per deixada, per covarda, per gasiva. Per vella. Doncs no!

En aquesta desfeta adulta la societat no és innocent. Una fonda hipocresia maleja les dones d'aquesta generació. En dies parells els inculquen la psicologia del sigues tu mateixa, decideix, estima't, viu. Els senars, no s'accepta que elles ho facin, tot i sense descuidar la resta, i així és com un dia critiquen que les reines d'aquest món ensenyin les cames si els dona la gana.

A ningú no li agrada envellir, però què terrible que seria no fer-ho, així que brindem. Ole elles. Diuen que els cinquanta són els nous... no sé què. Quina bestiesa. Més encertada em sembla la tesi de la sociologia segons la qual l'edat no existeix, sinó que canvia contínuament.