De Godard als Emmy

AJean-Luc Godard li encantava que el convidessin a la televisió per criticar la televisió. Deia que, com a mitjà, la televisió està concebuda per convertir-se en una fàbrica d’oblits i no de records. Que practica l’estafa financera d’omplir tres hores convidant tres persones que no cobren. Que no està pensada per comunicar, sinó per transmetre ordres i consignes. Que ha matat grans creadors del cinema per, en acabat, poder-los enterrar amb frases molt boniques. La mort de Godard (i la d’Alain Tanner) confirma que les necrològiques televisives són, amb diferència, les més tramposes, espectaculars i eficaces gràcies al poder de les imatges, l’ús de la música i el recurs de la veu en off.

COMPETÈNCIA INEXISTENT. Els premis Emmy, fundats l’any 1949 amb una intenció localista, han evolucionat fins a convertir-se en una omnipresent operació de promoció. Igual que els Oscar, han desactivat l’acusació de ser un instrument al servei de grans interessos i es consoliden com un element rellevant de la conversa audiovisual, especialitzada o domèstica. Qüestionar-los s’entén com un recurs esnob que només es potencia si la discrepància és assimilada per l’espectacle. Els Emmy de 2022 han sabut jugar amb les expectatives i el mecanisme pervers de les nominacions i del miratge d’una competència inexistent. Si el millor moment de la nit dels Oscar és la pantalla dividida en què els nominats fingeixen que no els afecta no haver guanyat, l’Emmy potencia els agraïments multitudinaris. El marge de discrepància és mínim, però permet l’expressió de militàncies apassionades. La conversa audiovisual necessita aquestes falses polèmiques igual que el futbol necessita la rivalitat per sobreviure. El mecanisme d’afirmació és simple. Si et desmarques del veredicte, pots arribar-te a creure que ets més intel·ligent i sensible. Si la comèdia guanyadora és Ted Lasso, només has de lamentar que no es premiï l’humor dissonant i sulfúric de Barry o la brutal melancolia de la decepció de Hacks. I si et sap greu formar part de la majoria que ha tornat a premiar Succession, has de defensar amb vehemència Better call Saul. I si vols estar per damunt (o per sota) del bé i del mal, pots tornar a citar Godard: “A la televisió, l’objectivitat és cinc minuts per a Hitler i cinc minuts per als jueus”. ●