La Vanguardia (Català-1ª edició)
La natura, al divan
Miquel Bassols (Barcelona, 1958), escriptor i psicoanalista, expressa amb tristesa l’“experiència de pèrdua” que va ser per a ell la desaparició del bosc dels seus jocs infantils. Aquell bosc de les Teresianes, en ple centre de Barcelona, va ser el seu primer vincle amb la natura (encara que mediatitzat per l’arquitectura pseudomística de Gaudí a la seva escola). Sorprèn que aquella primera immersió a la natura tingués lloc en aquell bosc al mig de la ciutat, una illa arbòria avui esborrada del mapa pel trànsit a General Mitre/Via Augusta i Ganduxer. Aquell bosc va desaparèixer, com també l’amic amb qui explorava aquells racons, i aquella pèrdua ens la torna amb suggeridores reflexions al seu llibre Boscúria. La natura perduda de les coses (Símbol Editors).
El llibre és un assaig, un testimoni i “una continuació” de la seva pròpia psicoanàlisi. Però, sobretot, un camp de proves per donar curs a la sobrenatura, una dimensió on natura i llenguatge dialoguen de manera creativa gràcies a muntanyencs, psicoanalistes i literats.
Així doncs, no és estrany que la xerrada a la seva casa modernista al costat del divan s’aturi en detalls com l’alzina del passeig de Gràcia (a prop del Palau Robert), un arbre replantat que recorda l’exemplar enaltit per Jacint Verdaguer com a últim vestigi de l’antiga boscúria que baixava per la falda del Tibidabo.
Bassols (doctorat en Psicologia a la Universitat de París, amb tres fills) és molt aficionat a l’excursionisme. Però el Cadí és el seu lloc preferit perquè, vist des de la perspectiva de Músser (Cerdanya), el massís sembla “un exercici de papiroflèxia flexible”, on la muntanya s’assembla a “un acordió o un paper que es doblega i es desdoblega” per mostrar tots els plecs i replecs, els solcs, els pendents i els escorrancs.
Però el psicoanalista alerta que “el paisatge és una creació del romanticisme, especialment dels pintors”, constatació que posa en contrast amb la visió oriental o japonesa que projecta l’experiència d’un espai de “fronteres mòbils”, on rius i muntanyes interactuen, i lletres i natura es difuminen.
Per això, quan anem a la natura o a determinat lloc ja portem a la motxilla el relat del que ens hi aproximarà. Mirem un paisatge, però, quan ho fem, estem llegint els múltiples missatges que ens precedeixen i que fan el paisatge com a tal, subratlla.
Som éssers marcats pel llenguatge. “No tenim una experiència separada de les construccions simbòliques que han estat importants en la nostra vida. Per això, tota la relació amb la natura i els paisatges està totalment mediatitzada pel nostre inconscient, per la nostra manera de viure les paraules”.
Gran divulgador de Jacques Lacan (ha estat president de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi), Bassols llegeix el seu mestre com “un gran desxifrador de l’inconscient estructurat com un llenguatge”, i acaba de traduir al català Lituraterra (Días contados), on s’abunda en la idea que “la natura és una escriptura que cal saber llegir i a què només accedim a través del llenguatge”, resumeix. “Vivim i estem sotmesos a un poder del llenguatge que ens fa experimentar la relació amb els altres i amb la natura de manera singular”, sentencia.
De tot això en parla al seu llibre, on repassa les seves vivències com a aficionat a la muntanya, fixa els records borrosos i rememora vertígens i abismes com el pas de Mahoma a l’Aneto mentre cicatritza la ferida del traumàtic accident a les Gavarres.
També aborda les experiències extremes d’alpinistes. I indaga què ens mou a explorar els últims confins de muntanyes i pics. Què se’ns hi ha perdut? “Per les lectures que he fet de muntanyencs i alpinistes, crec que darrere de tot això hi ha l’experiència de la pèrdua, sigui d’un amic, un germà, algú a qui s’estimava o, fins i tot, una pèrdua relacionada amb un mateix. La muntanya encarna una pèrdua per a molta gent. Potser és veritat que anem a la muntanya a buscar una cosa que hem perdut”, diu.
El llibre aprofundeix en la idea del filòsof Pascal i de Lezama Lima que la natura està perduda (la veritable natura, l’experiència original, ja que només queda l’experiència simbòlica...). I, per tant, tot el que trobem “és sobrenatura”: darrere de la natura perduda hi ha la “invencible alegria de la imatge reconstruïda”.
“La natura és una gran metàfora, és un text que hem de llegir. Aquest concepte el trobem en Gracián, que parla del llibre de la natura, o en Ramon Llull, gran lector de la natura, de l’arbre com a element simbòlic del pensament humà”, diu. I també admet una possible reinterpretació. La sobrenatura pot ser la intuïció de Verdaguer i de creadors de distopies més assequibles quan entreveuen que darrere de tanta pèrdua, desolació i destrucció ecològica pot créixer el gessamí. ●
“Potser és veritat que anem a la muntanya a buscar una cosa que hem perdut”