Infern a la presó de la transició

‘Modelo 77’, d’Alberto Rodríguez, obre el certamen amb aplaudiments

Alberto Rodríguez és un habitual del Festival de Sant Sebastià. Hi ha presentat títols tan aclamats com La isla mínima i El hombre de las mil caras, relats que aprofundeixen en episodis de la història d’Espanya amb una potent narració. Aquest any el director sevillà hi torna amb Modelo 77, en un guió coescrit amb el seu inseparable Rafael Cobos, per explicar un drama carcerari inspirat en fets reals que comença el febrer del 1976, tres mesos després de la mort de Franco, a la presó Model de Barcelona. A aquest lloc infernal va a parar en Manuel (Miguel Herrán), un jove comptable que acusen d’haver comès desfalc a la seva empresa, motiu pel qual s’enfronta a una pena que va dels sis als vuit anys de presó.

Ell assegura que és innocent i reclama els seus drets, poder dutxar-se i menjar una cosa digna. Però els funcionaris de la presó responen a les seves demandes amb xinxes, fred i una violència brutal. No admeten que cap intern es cregui més llest que ells, i la democràcia la fan pagar cara. No hi ha res de franc entre els murs de la presó.

Malgrat la injustícia del seu cas i el de molts altres presos, com el seu company de cel·la,

Pino (Javier Gutiérrez), un paio que fa més temps que és a dins de la presó que a fora, en Manuel s’uneix a la Copel, un col·lectiu de presos que lluitarà pels drets dels reclusos comuns, després que s’amnistiessin els presos polítics, en l’inici d’una guerra per la llibertat que farà trontollar el sistema penitenciari espanyol.

L’àmplia ovació que va rebre Modelo 77 després de la projecció inaugural va rebaixar la “càrrega major de responsabilitat” que sentia Rodríguez per obrir fora de concurs el Zinemaldia. El germen del projecte es va iniciar després de rodar 7 vírgenes (2005), quan “vam tenir coneixement de la fuga dels 45 l’any 1978 i, a partir d’allà, vam començar a investigar i a documentar-nos, a contactar amb alguns advocats i periodistes, i va ser quan vam sentir a parlar de la Copel. Ens va fer la sensació que darrere de tot allò hi havia una història boníssima que havia de ser explicada”, afirma el cineasta en conversa amb aquest diari.

“El primer que ens va cridar l’atenció va ser que no havíem sentit mai res sobre aquell col·lectiu, i aquest va ser el primer impuls. Aquella espècie de sindicat que van formar els presos unint-se per sobre d’unes condicions terribles, de la por i de tot”. Sobre la història que s’explica d’en Manuel i en Pino, Rodríguez diu: “Hi ha una mica de veritat i de mentida. Hi ha molta emoció continguda, de solidaritat amb l’altre; si en Pino fa de guia a en Manuel en un món tan complex, en Manuel el torna a la vida”. I assegura que espera que l’espectador gaudeixi amb una història “que t’obre preguntes”.

Rodríguez insisteix que volien que els personatges “fossin persones, no estereotips”. I afegeix que l’última part de la pel·lícula té més a veure amb “la justícia poètica que amb la història en majúscules, amb una cosa que no es va poder tancar de cap manera, que era una amnistia total cap a tots els presos”. La pel·lícula reflecteix els intents legals de la Copel per millorar la

Rodríguez barreja drama carcerari i política en una història inspirada en fets reals

“Avui dia pràcticament no sabem res del que passa a dins de les presons; és un misteri”, diu el director

seva situació, però, davant un sistema legal i penitenciari que encara continuava ancorat en el franquisme, els reclusos arriben a situacions extremes, com l’autolesió per cridar l’atenció dels mitjans o amotinar-se. Com diu en Pino, “el dret de tot pres és escapar-se”, i és el que acaben fent. “Quan hi està havent una transició, hi ha coses que van a una altra velocitat, i la presó estava en un altre moment”, assenyala el director. “La transició va ser un arranjament que es va considerar modèlic perquè era l’únic que es podia fer; per això era molt interessant poder revisar-ho”.

Qüestionat sobre per què estem davant una història tan desconeguda per al gran públic, Rodríguez confessa que “sol passar que el que té lloc a les presons no té gaire rellevància a fora. En aquell moment concret els mitjans de comunicació van fer atenció al que passava a la presó, però després tot l’interès va anar decreixent. I avui dia pràcticament no sabem res del que passa a les presons. És un misteri”. ●

ANDER GILLENEA / AFP Thriller carcerari Miguel Herrán i Javier Gutiérrez són dos reclusos que s’escapen de la Model a la pel·lícula dirigida per Alberto Rodríguez (al darrere a la dreta)