Veient el bàsquet al costat d’Aíto

Uf, l’era de l’adolescència.

La pilota entrava, o no, i saltava del sofà, em cargolava sobre la catifa i, suat i a punt del col·lapse, plantava la cara davant la pantalla i cridava:

–FI-CA-LAAA! (...)

Sovint, Aíto García Reneses (75) ocupava el centre d’aquelles aventures. A la pantalla el distingia dret al costat de la banqueta, de vint-i-un botó, tens però calmat. Dirigia el meu Barça.

Anessin bé o malament les coses, Aíto García Reneses (a partir d’ara, Aíto) es mostrava impassible: no perdia mai les maneres. Contemplant-lo, em preguntava: “Aquest home no pateix?

(...)

A l’entresolat de l’Enològic de Badalona, Aíto, avui tècnic del Bàsquet Girona, s’aliena del xivarri del còctel (mitja hora abans s’ha clausurat el III Simposi de la fundació que porta el seu nom), agafa un seient, es planta davant la televisió, que està en mute, i es disposa a mirar l’Espanya-Alemanya.

Algú li pregunta:

–Hi poso so, Aíto?

–No n’hi posis. Ja en tenim prou amb la nostra –contesta.

Estic atent i em moc de pressa: agafo una altra cadira i m’assec al costat del tècnic. L’adverteixo:

–Ja sap que soc periodista. M’he posat al seu costat per escoltar el que diu.

Em mira, somriu, assenteix i torna cap a la pantalla.

Aíto ha dirigit a centenars d’estrelles europees i ha portat Espanya a la plata olímpica a Pequín 2008, i potser per això mateix ara està tranquil, i una mica de tornada de tot.

A la pantalla hi passen coses i Aíto les narra amb la fredor d’un cirurgià. Diu que Schroder és molt elàstic. Aplaudeix els triples de Rudy. En una pilota dividida entre Willy Hernangómez i Thiemann, em diu:

–No puc decantar-me per cap dels dos. Els he dirigit tots dos.

I el partit avança i passen coses, i Aíto està immutable.

Així doncs, li pregunto: –No pateix?

–Com?

–No pateix amb això? –Miri, jo intento no patir ni amb el meu equip. En tinc prou que ho faci el millor que pugui. ●