A penes aristocràcia

Aquesta setmana he encetat la lectura de Barça. The rise and fall of the club that built modern football, de Simon Kuper. Ja l’han traduït al castellà, però no sé si se n’espera una edició en català. Caldria fer-ne una amb urgència, perquè el primer llibre que per fi desterra el suposat localisme “socio”, per referir-se al soci del Barça, ho mereixeria. Sense haver-lo enllestit, ja us avanço que és una autèntica joia. El punt de vista que té sobre el club, deslligat de les fèrries filiacions a què la proximitat emocional ens condemna als culers de bressol, és molt refrescant, i el treball de recerca de l’autor, un dels periodistes esportius més prestigiosos del món, fan que la lectura sigui molt entretinguda. Avui, contaminat per l’embafadora atenció que els mitjans catalans han prestat a la mort de la reina d’Anglaterra, només em centraré en una molt reveladora consideració de Kuper sobre l’extracció social del Barça. Diu que “Catalunya no té un Estat propi, a penes una aristocràcia, o sigui que la burgesia s’asseu al pic de la seva jerarquia social. El cim de la societat catalana probablement és la junta directiva (i de fet el govern) del FC Barcelona. El club no és de cap manera una institució de la classe obrera; els comerciants l’han dirigit des del 1899”.

Que Catalunya és un país de comerciants, o de botiguers, com es diu quan algú en vol fer befa, ho tenim molt assumit, alguns amb més orgull que d’altres, des de sempre. Que no té un Estat propi és una evidència. Que la classe obrera no s’hagi fet seu el Barça és molt discutible. Però que a penes compta amb aristocràcia no només és veritat, sinó que és una cosa que tendim a donar per entesa i em

En l’estil de joc apostem abans perquè l’estrella entengui el sistema que no pas per adaptar el joc a l’estrella

temo que oblidem per sistema, a risc d’obviar que la circumstància explica moltíssimes de les nostres peculiaritats. L’animadversió culer a la pompositat, per exemple, i a les demostracions excessives o gratuïtes de poder, inclús a les de connivència amb qualsevol altra forma de poder que no sigui civil, o estrictament esportiva, es pot explicar per aquesta via. Malauradament, també el fet de ser tan descurats i maldestres amb els nostres referents històrics, amb els mites i les llegendes, i tot el que gira al voltant de la memòria i el protocol. Però crec que també explica aquest sentit del ridícul que demostrem quan tenim sort, en comptes de celebrar que estem tocats per alguna gràcia divina… Fins i tot, en l’estil de joc, apostem abans perquè l’estrella entengui el sistema que no pas per adaptar el joc a l’estrella. A algú li semblaran apreciacions massa subtils, i fins i tot dubtoses, o interessades. Però m’hi jugo un pèsol que són al moll de l’os de la nostra manera de ser.