“Hem de reaprendre a sentir afecte per cada cosa que és viva”

Tinc 77 anys. Visc a Londres. Soltera i sense fills. Llicenciada en Literatura Anglesa a Oxford. La catàstrofe mediambiental és urgent, hem de canviar la mirada cap a la natura, i corregir la gran desigualtat econòmica que hi ha al món. Vaig ser monja, però no em subscric a cap religió

Sent monja va ensopegar amb el sagrat? No, després de quatre anys vivint en un convent completament aïllada del món vaig penjar els hàbits. Però tinc un record de la infantesa. Quin record?

Vivia al camp envoltada de boscos i era conscient de la seva natura sagrada, hi veia una llum, i l'he retrobat a través de l'estudi de les religions.

En què consisteix aquest caràcter sagrat?

En el passat totes les religions veien el diví en la natura que era un tot animat. Déu, o com sigui que es defineixi el sublim, era present en cada ésser viu.

Arbre, planta o animal?

Sí. En les religions antigues la natura era considerada sagrada i érem conscients que depeníem del sagrat per viure. Déu no estava reclòs en un cel sobrenatural, sinó que era present en tot i a tot arreu.

Quan va pujar al cel?

Aquella idea que hi ha un Déu allà fora al cel és una idea cristiana i occidental.

Què i quan va ocórrer?

En el període renaixentista i preindustrial, el lligam entre la natura i el diví es va trencar, i els cristians van començar a considerar Déu com una realitat diferent al món.

Sense remissió en el temps?

Allà on l'occidental modern veu una successió d'éssers i fenòmens independents, les poblacions tribals i fins i tot la cosmovisió de la Xina, la religió hindú i el budisme actual hi veuen una altra cosa.

Què hi veuen?

Un continu d'espai i temps en què les plantes, els animals, els humans i els fenòmens naturals són un tot unitari.

Prendre-li a la natura el caràcter sagrat ha tingut conseqüències.

Sí, els últims cinc-cents anys hem viscut en una cosmovisió molt diferent a la sacralitat de la natura, hem oblidat aquella connexió profunda entre els humans i el món natural, i això ens ha portat a saquejar la natura, a tractar-la com un simple recurs.

Capbussem-nos més en el caràcter sagrat de la natura.

Al món antic no donaven per fet l'ordre natural de les coses, a Egipte per exemple es meravellaven cada dia quan el sortia i es ponia el sol, seguien el curs del sol d'una manera mítica i amb sorpresa. Conreaven la sorpresa perquè entenien que la vida depenia d'aquella natura sagrada.

I en continuem depenent.

Efectivament, siguem conscients o no, depenem de la natura per a cada respiració, per a cada gota d'aigua que bevem. El perill és que ho donem per fet en comptes de conrear aquell sentit de meravella, de gratitud, de sorpresa; i si això no ho canviem no podrem aturar la destrucció.

Hem après a creure que controlem la natura.

El resultat d'aquesta cosmovisió utilitarista és el dany terrible que li estem infligint a la natura i per tant a nosaltres mateixos.

Així anem.

Ens hem separat dràsticament de la natura, quantes vegades no ha estat vostè en una vall sorprenent o davant l'oceà i la gent que l'envoltava no parava de fer fotos o enviar watsaps en comptes de gaudir de la meravella amb sorpresa i en silenci.

Avui dia ressorgeix la contemplació.

Sí, però mirem cap al nostre interior, practiquem una meditació i un ioga molt diferent al que practicava Buda, que consistia a enviar la seva bona energia a cada criatura que hi ha a cada indret del món.

Res a veure amb mirar-se el melic.

A Occident el que necessitem aprendre és a mirar cap enfora i a sentir afecte per cada cosa que és viva. Buda s'hauria tornat boig si veiés com tractem el ioga i la meditació i per a quina finalitat.

Per salvar el planeta hem de recuperar aquesta connexió sagrada?

Sí, altrament continuarem esperant que la ciència i la tecnologia ens salvin. Només si els éssers humans ens sentim units profundament amb la terra i el cel, només si tractem els milers d'éssers amb qui compartim el planeta com desitjaríem ser tractats, realitzarem plenament la nostra condició humana.

Per què?

Perquè la nostra existència depèn d'aquesta miríada d'esdeveniments naturals i éssers; així doncs, honrant-los, protegint-los i servint-los contribuirem a la reconstrucció del món. Sense ells no hi ha planeta.

Serà necessari.

Seu deu minuts en un parc, mira i escolta, sent la força del vent, reconnecta. La natura ha de ser part de nosaltres, un beneït estat d'ànim. Hem de recuperar el sentit de la sorpresa, veure la màgia que hi ha en cada fulla, formiga o arbre.

Ba