La Vanguardia (Català-1ª edició)
Junts-ERC, l’última batalla
La possible sortida de Junts del poder marca un punt d’inflexió. Tant si abandona el Govern com si no, experimentarà esquinçaments interns. És l’efecte retardat dels fets del 2017 i d’haver perdut la presidència de la Generalitat.
El xoc entre Junts i ERC que pot posar fi a l’actual coalició que governa Catalunya és el final d’un viatge. Encara que aconseguissin a l’últim minut un arranjament per continuar compartint el poder una mica més, el camí emprès el 2012 ja no dona més de si. L’anomenat procés va ser possible per una aliança entre entitats socials i partits, però partits amb força institucional. Però els interessos i ideologies d’aquests actors són diferents, i la seva amalgama només podia ser conjuntural. Fins i tot si es manté la coalició, la credibilitat de Junts davant el seu electorat, que s’ha acostumat a una retòrica més radical, es veurà minvada. Som en un punt d’inflexió.
No es tracta només de l’última baralla entre Junts i ERC. El que veurem durant les pròximes setmanes és l’efecte retardat al món convergent de dues digestions pesades: la dels fets del 2017 i la de perdre la presidència de la Generalitat el 2021. Aquest espai polític, que ha sobreviscut a diverses mutacions, s’enfronta a la possibilitat d’una altra fractura interna.
El component emocional del procés va ser una goma d’enganxar durant un temps per a l’independentisme, però així mateix demostra una enorme capacitat per fragmentar formacions polítiques, tal com va passar amb el PSC. CiU també va experimentar l’expulsió d’Unió i després l’escissió entre PDECat i Junts. Aquesta força s’ha mantingut a la superfície, però ha caigut al tercer lloc al Parlament. I, una vegada perduda la presidència de la Generalitat, aflora una crisi determinant per al seu futur. Junts haurà de resoldre la tensió entre els possibilistes que desitgen continuar al Govern i els que advoquen per abandonar-lo si Pere Aragonès no es compromet durant el debat de política general del dia 27 a culminar el procés. I en aquest bàndol hi figuren des de Carles Puigdemont fins a Laura Borràs, encara que no vagin de bracet.
Al mig hi ha el secretari general de Junts, Jordi Turull, per a qui és difícil resoldre el dilema. Enfrontar-se als consellers que no desitgen la ruptura no és traumàtic, ja que no tenen un pes rellevant al partit, tot i que alcaldes i altres càrrecs procedents de l’antiga Convergència el pressionen per mantenir-se a l’Executiu. Però enfrontar-se a la posició que defensen Puigdemont i Borràs són paraules importants i podria abocar Junts a l’escissió. Turull és un dirigent amb un fort arrelam orgànic, que lluitava per arribar a la direcció del partit des del 2016, quan Artur Mas va afrontar aquell caòtic congrés de la refundació del qual els convergents van sortir sense saber ni tan sols com es deia el partit en què militaven. Turull intentarà, per sobre de qualsevol altra consideració, que el partit no es trenqui. Fins i tot a costa de perdre el Govern.
Aquest és un xoc en el si de Junts, però també és l’última batalla (perdó, potser la penúltima) entre Puigdemont i Oriol Junqueras. Un enfrontament nascut quan compartien el Govern que va assolir el zenit l’octubre del 2017, però que s’ha continuat dirimint des d’aleshores en cada elecció i a través de les seves apostes estratègiques. Puigdemont vol sortir del Govern perquè està convençut que només així pot plantar cara a ERC i deixar el seu rival com el líder que es va vendre a l’Estat per un indult. I Junqueras és poc partidari de donar un cop de mà a Junts per sortir d’aquesta crisi i facilitar un acord sobre l’estratègia independentista,
La crisi a la coalició també és un altre episodi de l’etern enfrontament Puigdemont-Junqueras
precisament perquè creu que els postconvergents, sense l’aliment del Govern, cauran en la irrellevància.
ERC també en pot sortir perdent si Junts se’n va. El votant independentista castiga la divisió dels seus líders amb l’abstenció i les eleccions municipals són a prop. A més, Aragonès no vol pactar els pressupostos amb el PSC, però hauria de fer-ho si se’n van els seus socis. L’operació lligaria més els republicans amb els socialistes. Tot això sense que ERC hagi convençut de la seva gestió de govern àmplies capes de la societat catalana, malgrat que ostenta la presidència. ERC i Junts proven de continuar a la superfície, però s’abracen l’un a l’altre, bracejant i destorbant-se, sense que Ítaca sigui tan a prop com per deixar-se portar fins a la riba. ●