La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’esvoranc nuclear de França
El Govern francès no és partidari de reprendre el gasoducte Midcat i no té pressa amb els eixos de ferrocarril, però ara vol accelerar les interconnexions elèctriques. Per què? El parc nuclear francès té seriosos problemes.
França ha aconseguit una autèntica proesa des que al gener es van detectar inquietants senyals de corrosió en algunes de les seves centrals atòmiques. Ha aconseguit que se’n parli poc. El Govern francès ha desplegat un vel de prudència informativa davant un problema que obliga a disminuir la producció del seu parc nuclear en plena guerra d’Ucraïna, que és també la guerra de l’Energia. Aquesta n’és la fotografia: en el moment en què França aconsegueix incloure l’energia nuclear al catàleg d’energies verdes de la Unió Europea, es veu obligada a paralitzar més de la meitat dels reactors per un potencial risc d’accident.
El problema encara no està resolt i el cost econòmic de les aturades de producció es valoren en 29.000 milions d’euros, xifra que ha deixat d’ingressar la companyia Électrictité de France (EDF), de propietat pública. Si una cosa semblant s’hagués produït a Espanya, l’escàndol seria majúscul. Els crits se sentirien fins i tot a la Patagònia. França sap encapsular bé els seus problemes i els seus interessos.
Les informacions sobre la guerra d’Ucraïna, les maniobres russes per continuar encarint el preu del gas, les angoixes d’Alemanya, les eleccions que s’acosten a Itàlia i les festes de la primera ministra finlandesa Sanna Marin, sobretot els saltirons de Hèlsinki, han contribuït aquest estiu a deixar en segon pla el problema nuclear francès, agreujat a l’agost per la sequera, ja que les centrals atòmiques també beuen aigua de riu.
A començaments d’aquest mes de setembre, França tenia paralitzats 32 dels seus 56 reactors nuclears. La ministra de Transició Energètica, Agnés Pennier-Runacher, va començar el curs anunciant que vint dels reactors en manteniment tornaran a posar-se en funcionament, de manera gradual, d’aquí al mes de febrer. Uns altres dotze reactors continuen amb llum vermella i la seva reobertura serà més problemàtica.
Quins problemes s’han detectat? Microfissures. Corrosió a les soldadures de les canonades del circuit d’injecció de seguretat, canonades que faciliten la refrigeració del reactor en cas d’accident. Els treballs de reparació són lents per raons bàsiques de seguretat i per falta de personal especialitzat, ja que els equips de manteniment no poden romandre gaire temps a prop del reactor. “No podem reparar al ritme que nosaltres voldríem”, ha reconegut el director executiu d’EDF, Cédric Lewandowski. No se sap en quin mo
França, en alerta energètica per la paralització de la meitat del seu parc nuclear
ment el problema quedarà resolt. En el millor dels casos, els dotze reactors més afectats podrien arribar a posar-se en funcionament a baixa potència, si ho permet l’Autoritat de Seguretat Nuclear. Les centrals nuclears produeixen un 70% de l’energia elèctrica que es consumeix a França, i això vol dir que la segona economia de la Unió Europea haurà de passar l’hivern amb una mà lligada a l’esquena, comprant electricitat als països veïns i demanant a la població que estalviï tot el que pugui. França podria deixar de vendre electricitat a Itàlia durant dos anys, segons es va saber ahir. Els italians, amb greus problemes de dependència del gas rus, han quedat consternats.
França ara necessita més electricitat d’Espanya i Portugal i comprova que les interconnexions són febles, perquè així ho han volgut a París al llarg de les darreres dècades. Quan als despatxos parisencs hi escolten la paraula interconnexió, pensen en les cabres del Pirineu i arrufen les celles.
La Unió Europea va aconsellar el 2002 que les connexions transfrontereres poguessin transportar un 10% de la capacitat de producció elèctrica de cada país. Espanya i Portugal estan a punt de complir aquest requisit. No passa el mateix entre Espanya i França. Espanya avui només pot exportar a la resta del continent, a través de França, un 2,8% de l’electricitat que produeix.
Amb el gas passa una cosa semblant. Vet aquí l’illa ibèrica. Si a la feblesa de les interconnexions energètiques hi afegim la poca pressa de França per connectar amb la xarxa d’alta velocitat ferroviària que s’està construint al País Basc i les poques ganes de resoldre el coll d’ampolla al tram Montpeller-Perpinyà per a una comunicació més ràpida amb Barcelona i amb el corredor mediterrani espanyol (passatgers i mercaderies), en tenim el quadre complet. Un quadre que s’entén millor observat en el seu conjunt.
En l’àmbit ferroviari, Emmanuel Macron està donant prioritat a la línia d’alta velocitat entre Tolosa de Llenguadoc i Bordeus, recosint l’est i l’oest francès. Macron no vol el gasoducte Midcat, de moment. Si cal enviar gas a Alemanya, ja n’hi enviarà França des de la regasificadora del port de Le Havre. I Alemanya correspondrà amb la tramesa d’electricitat. A París no agrada la imatge d’una península Ibèrica convertida en potent plataforma energètica i logística, connectada amb el mercat alemany a través del territori francès.
Però França ara també necessita més electricitat d’Espanya i Portugal per passar l’hivern i garantir la seva seguretat de subministrament durant els pròxims anys. Per això, després de dir que no al Midcat, ara fa quinze dies, Macron va mostrar la seva preferència per les interconnexions elèctriques. Ara hi ha ganes d’accelerar l’estesa d’un cable submarí pel golf de Biscaia, entre Bilbao i Bordeus. Amb aquest cable de 400 quilòmetres de longitud, la taxa d’interconnexió entre Espanya i França assoliria un 5%. Després vindrien dues noves connexions transpirinenques per Navarra i Aragó. Amb aquestes dues noves infraestructures, el 2030 Espanya podria arribar a una taxa d’interconnexió elèctrica d’un 8%. Per llavors, la recomanació de la Unió Europea és d’un 15%.
Ara hi ha pressa a París per una interconnexió elèctrica més gran amb Espanya i Portugal