La ultradreta acaricia el poder a Itàlia

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Itàlia pot pagar molt cara la marxa de Mario Draghi al capdavant del Govern. El seu lideratge havia retornat la confiança en Itàlia de la resta d’Europa i dels mateixos italians. Ara, com sempre passa quan la inflació es desborda, torna el ressorgiment dels populismes, amb l’aposta ciutadana per l’extrema dreta i les seves propostes demagògiques com a esperança de solució desesperada. Ha passat a Suècia, el país socialdemòcrata per excel·lència, i pot ser pitjor a Itàlia a partir de les eleccions que se celebren diumenge vinent.

Totes les enquestes donen per fet el triomf de les formacions d’extrema dreta, aliada de Silvio Berlusconi, davant una esquerra que es presenta fragmentada. Si no hi ha canvis d’última hora el més probable és que

Giorgia Meloni, 45 anys, líder del partit postfeixista Germans d’Itàlia, sigui la pròxima primera ministra del país a partir de diumenge que ve, quan les urnes confirmin la seva victòria. En la futura coalició de govern li donaran suport la

Lliga de Matteo Salvini, que és el gran capdavanter de l’antiimmigració, i Forza Italia de Silvio Berlusconi, que representa la dreta liberal, ara més que mai escorada cap als extrems. Aquesta és una perspectiva inquietant per a Itàlia, que a més és la tercera potència de la zona euro després d’Alemanya i França.

Com diu Enrico Letta, líder del Partit Demòcrata i de l’aliança de centreesquerra, cap dels grans països europeus no ha estat mai dirigit per forces polítiques clarament oposades als ideals comunitaris. Això és cert i, com es tem des de Brussel·les, pot crear seriosos problemes a la Unió Europea.

Però Letta no ha estat capaç de presentar una alternativa convincent per a la majoria dels italians i tampoc d’unir totes les formacions d’esquerra per fer un front comú. El Centre Italià d’Estudis Electorals (CISE), segons els darrers sondejos, veu molt difícil que les forces de centreesquerra puguin superar el bloc d’extrema dreta. Letta tampoc no ha pogut aconseguir el suport del Moviment Cinc Estrelles. Aquesta última formació, que va ser la que va provocar la dimissió de Draghi després de retirar-li el suport, obtindria tot i això els pitjors resultats de la seva jove història. Els italians no li perdonen que hagués provocat l’actual crisi governamental.

La previsible vencedora de les eleccions, Giorgia Meloni, va ser, de jove, militant del feixista Moviment Social Italià, que va agrupar els fidels del dictador Benito Mussolini després de la Segona Guerra Mundial, però el 2012 va contribuir a fundar Germans d’Itàlia, que, segons reitera, ja no té res a veure amb els nostàlgics del feixisme. El seu lema, tanmateix, és “Déu, família i pàtria”. És molt crítica amb les institucions europees, especialment amb l’eix franco-alemany, i se sent més pròxima al conservador hongarès Viktor Orbán, però ningú no aposta per la possibilitat d’una ruptura, almenys de moment, perquè Itàlia és la principal receptora dels fons comunitaris, amb un total de 200.000 milions d’euros, i perquè el seu elevat endeutament, que arriba fins al 147% del PIB, té el suport del Banc Central Europeu. El seu ideari polític i econòmic coincideix amb el de Salvini i el de Berlusconi: més seguretat, menys immigració i reducció d’impostos. Però els desafiaments que tenen al davant són enormes, com ara fer front a una inflació del 8,7% i assegurar els subministraments energètics, molt dependents de Rússia. I tampoc no està clar que tinguin solucions miraculoses, la qual cosa augura una etapa de tensions no només amb Brussel·les sinó dins el mateix país i entre els socis de govern. Com hem dit, Itàlia –i com a resultat també Europa– pot pagar molt cara la marxa de Draghi. ●

Itàlia –i Europa en conjunt– pot pagar molt cara la dimissió de Draghi