Gisèle i Godard

La Gisèle i JeanLuc Godard es van llevar la vida. Tots dos estaven cansats i ja no podien més. La vida mata i havien perdut tota esperança per esperar una bona mà en el següent repartiment de cartes. La Gisèle tenia 42 anys, en Jean-Luc, 91. Ella es va matar el 27 de març, ell, el 13 de setembre. Fins fa poc es desconeixia la identitat de la Gisèle, JeanLuc Godard era famós. L’una no la coneixia gairebé ningú, l’altre, gairebé tot el món, però no hi va haver diferència: la vida els pesava massa.

La dona es va tirar del pont Porta d’Europa al port de Barcelona, el cineasta va morir a Rolle, Suïssa: suïcidi assistit. Godard era un geni de mal geni que semblava ser sempre jove i les seves primeres pel·lícules –blanc i negre, París, llibres i noies imparables, Belmondo Pierrot, cigarrets i cafès– ens deixaven un pòsit d’una vida irresistible que algú va viure i nosaltres no.

De la Gisèle no en sabem res. Era brasilera i estava obsessionada per tornar a tenir

Posar fi a la teva vida és que et fa més mal ser viu que mort

passaport. La podies trobar al parc del Mirador de Montjuïc. Dona immigrant, indocumentada, trastornada i sense llar, és impossible afegir-li més pedres a les butxaques. Anava completament tapada qualsevol mes de l’any, parlant sola, cridant a ningú. Només la gent de la Fundació Arrels va poder acostar-s’hi. Però des que va morir fins ara han estat gairebé cinc mesos en què ningú no sabia qui era la morta. Ningú no reclamava la seva desaparició. Un tatuatge d’un conillet del Playboy al ventre va servir per identificar-la. Fa pensar què n’hauria fet Godard, d’això. Potser res.

Posar fi a la teva vida és que et fa més mal ser viu que mort. Hi ha una cosa digna en el fet de reconèixer la derrota i pagar-ho amb l’únic que és teu. Però sense la Gisèle i Godard s’extingeixen milers de mons, milers de petits detalls, milers de trossos d’altres universos i això ens fa sentir terriblement sols. ●