El dolç encant de la ultradreta

D’aquí una setmana els Germans d’Itàlia de Giorgia Meloni poden guanyar les eleccions al país transalpí. Fa set dies la ultradreta sueca va assolir la segona posició en els comicis del país, liderant les preferències del votant conservador i pot formar govern. Al país veí, Marine Le Pen va aconseguir en les darreres votacions que per fi el seu partit entrés amb honors a l’Assemblea per exercir ja un paper rellevant en la governabilitat de França. El Parlament Europeu acaba de definir Hongria com una autocràcia electoral, negant-li la definició de democràcia plena al país magiar presidit per Viktor Orbán. A Espanya, sempre pendent de la darrera enquesta, hi ha qui insisteix a donar per mort i enterrat el cicle de Vox després de les eleccions andaluses, sense acabar d’entendre que el període de construcció i plena legitimació d’un partit d’ultradreta és llarg i irregular, però que un cop plantada la llavor acaba sempre per trobar el moment en què florir de nou amb més força.

Les ofertes electorals de la dreta alternativa, com li agrada dir-se a si mateixa per escapar del superlatiu ultra, no són les mateixes a cada país. Però més enllà de la idiosincràsia de cada societat, que obliga a qui oferta a ajustar el sabor del seu producte a les papil·les gustatives del votant local, sí que comparteixen atributs identificadors que són presents a tot l’aiguabarreig de sigles ultraconservadores disseminades pel tauler electoral europeu. Pàtria i sobirania nacional enfront la tecnocràcia –per això el marcat euroescepticisme–, seguretat ciutadana, aversió a l’agenda LGTBI i una mirada agra sobre la immigració massiva, vista com una seriosa amenaça per al model de vida de les nostres societats, conformen la columna vertebral del moviment, independentment de la concreció que acabi tenint a cada país. Es tracta doncs, a l’engròs, d’una revolta en tota regla contra l’agenda liberal de les últimes dècades, a l’igual que les que es protagonitzen des de l’extrema esquerra; però apuntalada sobre valors conservadors traslladats a l’extrem fins a esdevenir reaccionaris. Diagnosis simples i solucions més simples encara. El taló d’Aquil·les de tota aquesta armadura ideològica relativament fàcil de construir està en la seva oferta electoral en el pla econòmic. En aquest àmbit, la ultradreta no sap, no pot o no vol plantejar cap alternativa, més enllà de les necessitats de reindustrialització que ja comparteixen les ofertes electorals més convencionals.

La resposta liberal benpensant enfront la demagògia de la dreta extrema i la seva consolidació en el mercat electoral europeu és treure a passejar els fantasmes de fa cent anys. Torna el feixisme, es diu de manera obsessiva, com si aquesta paraula hagués de servir d’antídot per frenar el mar de fons que empeny a l’alça aquestes ofertes electorals. Apel·lar al feixisme el 2022, equival, per a la majoria de votants, a dir entre poc i res. Per a molts ciutadans és una paraula morta, com a màxim un record del que van aprendre amb desgana al col·legi i que es pot confondre amb qualsevol d’altre episodi històric consultable a les enciclopèdies. Però és que a més a més no són feixistes. O no encara. Amb la qual cosa l’argument també resulta innocu com a antibiòtic entre aquells ciutadans que sí que són capaços de reconèixer-lo. Per això per molts cordons sanitaris que es vulguin interposar des de la resta de formacions polítiques, aquests sempre acaben saltant pels aires per la força del vot ciutadà, que naturalitza aquestes ofertes electorals fins a l’extrem de, com pot passar a Itàlia, enlairar-les fins a la supremacia al govern.

Més que passar-se el dia cridant que ve el llop, com el Pere del conte, convé inquirir-se sobre els motius que fan irresistiblement atractiu el discurs reaccionari. Per què la pastanaga que ens ensenyen aquests partits resulta tan apetitosa per a tanta gent? La resposta que es dona a aquesta qüestió és majoritàriament que la ultradreta sedueix perquè planteja un viatge de tornada a un passat idealitzat. I és cert que utilitzen la mistificació de l’ahir com a esquer dels seus palangres. Però també és veritat que són, juntament amb els extremistes d’esquerra, els únics que gosen imaginar un demà diferent a un avui que navega amb els motors avariats. Plantegen una aventura vital transcendent i un somni col·lectiu a societats exhaustes d’individualisme. I és això el que poc a poc va fent-los guanyadors. ●

Els cordons sanitaris contra la dreta extrema salten pels aires per la força del vot ciutadà

Francesca Volpi / Bloomberg