Empenyent el carretó

Poques imatges són més explícites i necessiten tan poques paraules com les d’una gran superfície buida, amb les prestatgeries assaltades, els productes desordenats..., o les d’un supermercat ple a vessar, ordenat, amb els seus múltiples articles seduint compradors, incitant al consum; tot un tremolor d’ofertes… La visualització de la misèria, potser la guerra, la penúria, la crisi, l’escassetat i el seu contrari: el benestar, l’abundància, l’ordre i la tranquil·litat. Per al que ens queda del que fins ara anomenàvem normalitat, o Macron l’abundància, observem el bo que encara tenim. Una foto fixa per si de cas recordar.

Anar a l’hipermercat hauria de ser considerat un ritual modern –encara, però, sense estudis antropològics, que tot arribarà–, com els concerts de rock, els castellers, les congregacions del Papa, el Rocío o la peregrinació a la Meca. Just acabat de perpetrar l’assassinat del petit comerç i del negoci minorista, també anomenat botiga de barri, la ciutadania va emprendre en massa el viatge iniciàtic a les grans superfícies. Al temple del consum. Els caps de setmana familiars solucionats: excursió al súper, expedició intergeneracional i interclassista (o gairebé). I la salvació de molts matrimonis sense arguments. Empenyent un carretó les coses es veuen d’una altra manera. I en la deriva del funcional al lúdic, comprar-consumir-utilitzar-divertir-se, tots ens fem més humans. I no és que un carro embotit signifiqui alguna cosa més que uns dies de supervivència –que Déu vulgui que sigui per molts anys–, però sí que suposa acostar-se a quelcom semblant a la felicitat. Circulant amb el carretó, inventat el 1937 per Sylvan Nathan Goldman, un se sent propietari d’un microcosmos. I figurant d’un àmbit congelat. Els ingredients per viure inventariats, embossats, plastificats. Cadàvers de bèsties trossejades i classificades, rígids peixos d’origen remot. Verdures i fruites asèptiques.

Molt abans que Rosalía sublimés l’estètica del polígon, la Martirio va cantar “arreglá pero informal”. En un costum no escrit, al macro s’hi va en xandall i vambes. I amb alegria. Un mural costumista i contemporani. Un ritual benigne amenaçat per un horitzó de dubtes. ●