Vida d’Ai Weiwei i altres lliçons El Hay Festival de Segòvia psicoanalitza els problemes del món contemporani

Un cap de setmana de tuits. Molts missatges que podrien resumir-se en 140 caràcters i envair la xarxa de saviesa, frases demolidores, vidres trencats, els deu manaments 2.0. El Hay Festival que se celebra fins avui a Segòvia reuneix una descomunal quantitat d’intel·ligència i massa crítica, amb xerrades simultànies en punts diversos de la ciutat en què es parla d’art, literatura, economia o política.

PA AU A A MADA.

L’estrella, ahir, va ser l’artista xinès Ai Weiwei, que va comparèixer mitjançant videoconferència per explicar la seva vida. Acaba de publicar les seves memòries, 1000 Años de Alegrías y Penas (Editorial Debate), i ahir les va resumir en una xerrada amb la periodista de The Economist Anne McElvoy. Va recórrer la vida del seu pare, Ai Qing, poeta, detingut el 1958, i la seva pròpia, que va tenir la mateixa sort. “Em vaig preguntar si tenia por d’anar a la presó, i em vaig contestar que era prou madur. Vaig tornar a la Xina i vaig anar a la presó. No em feia cap il·lusió sobre els comunistes, com no me la faig amb cap societat autoritària. No tenen brúixola moral, només volen perpetuar-se. No tenen cap intenció de comunicar-se amb tu. Però em venia de gust ser a la Xina perquè tenia la meva llengua, que és el meu privilegi, l’idioma és la manera que tenim per expressar-nos plenament”. Perquè –va afegir– “per estar mentalment sa cal escoltar totes les veus, només així podem identificar-nos a nosaltres mateixos. No voler escoltar les veus d’altres em recorda al que fa la Xina”. En aquell context vital, McElvoy va inquirir Ai Weiwei sobre la seva carrera artística: “L’art és el producte natural d’un judici estètic, cal trobar un vocabulari individual, i depèn de les experiències individuals. És un do que jo tinc, no he d’esforçar-m’hi. És un producte que surt de la meva pròpia vida”, va explicar, des d’un lloc que semblava un menjador.

“Si jo escric –va prosseguir– és per mirar de canviar les condicions polítiques, per influir en les joves generacions”, perquè no hagin de patir un empresonament com el que ell va patir quan va ser arrestat el 2011 en aterrar al seu país. Malgrat tot, per a aquesta icona mundial de la llibertat “no es pot dir mai que el preu d’exigir la justícia social sigui massa alt. Un pot perdre la vida, poden empresonar-te, però cap preu no és massa alt per aconseguir la llibertat de tothom”.

D & D A' ( &.

Aquesta idea d’Ai Weiwei té 2.500 anys. Al mateix escenari, un parell d’hores després, la va formular l’humanista i autor supervendes Emilio del Río, quan va recordar un discurs de Pèricles, recollit per Tucídides, en què el líder atenès va afirmar que per la democràcia valia la pena fins i tot perdre la vida. Ho va dir després de vèncer Esparta, que era una autocràcia. Us sona? Han passat 25 segles. Del Río va debatre –va fallar a última hora l’exalcaldessa de Madrid, Manuela Carmena– amb Ivan Krastev, politòleg i president del Centre for Liberal Strategies de Sofia (Bulgària); Gayle Allard, professora d’IE Business School; i Pilita Clark, del Financial Times, sota el títol Remix dels 70. Del Río no va citar Churchill, sinó Chesterton, que es va preguntar, pensant en la hu

Per estar mentalment sa cal escoltar totes les veus”

Artista xinès

Ho va dir Chesterton: per a què repetir errors si en podem cometre de nous”

Divulgador

“No podem esperar que la política lideri els canvis: ha de ser la ciutadania”

Professor d Eccologia

ROBERTO ARRIBAS SE I L’artista xinès va intervenir per videoconferència en el festival que se celebra fins avui a Segòvia