L’època i el seu espai

Barcelona és la ciutat de Gaudí, un arquitecte genial. Però també és la de Cerdà, dissenyador de l’Eixample, una retícula urbana racional que fa més de segle i mig que dona bon servei. Barcelona és doncs una ciutat rica en arquitectura i en urbanisme, que aquí no s’esgoten en els dos autors esmentats. I és una ciutat on els debats arquitectònics o urbanístics sovintegen; per exemple, el relatiu a l’urbanisme tàctic de l’actual consistori, que ha restringit la circulació als seus carrers amb calçades de colors i un molest assortiment d’obstacles.

Per participar en aquest debat amb profit sempre és aconsellable disposar d’alguns coneixements previs. Per això recomano la lectura de Arquitectura moderna y ciudad (Tibidabo Ediciones, 2022), una introducció al tema clara i sintètica de Joan Busquets, arquitecte i urbanista, professor a Harvard i catedràtic de l’ETSAB, cofundador del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona i exdirector d’Urbanisme de l’Ajuntament en temps olímpics.

Deia Mies van der Rohe, amb precisió germànica, que “l’arquitectura és la voluntat d’una època traduïda en espai”. Compartir aquesta afirmació equival a comprendre que l’arquitectura és un instrument per modelar el nostre hàbitat, atenent els desafiaments del present. I això és el que ens explica Busquets, partint de la revisió de l’arquitectura moderna de línies pures i abstractes que, fa un segle, va deixar enrere a l’expressionisme historicista, i enfrontant-la després als reptes i a les preguntes que planteja l’urbs contemporània.

Busquets basa les seves respostes a les esmentades preguntes en l’acció combinada de l’arquitectura i l’urbanisme, i sobretot en les aportacions de la primera al segon, font del planejament urbà, que

Joan Busquets dona al seu últim llibre claus per entendre i millorar la ciutat contemporània

es defineix al llibre com una eina per “reduir l’impacte del mercat del sòl”.

Combatre la crisi climàtica i treure el millor partit de la revolució digital són per Busquets els objectius principals de les dues disciplines que domina, a la recerca d’una societat urbana “més justa, resilient, sostenible i, per què no, més humana i bonica”. Evocant Louis Kahn, ens recorda que “el carrer és l’espai de l’acord”. Òbviament, entre les persones, això és una cosa difícil. Però també entre els edificis i altres elements construïts que conformen la ciutat, cosa també difícil, com s’adverteix per exemple contemplant avui l’skyline de la City de Londres. Per això és recomanable llegir aquest llibre. Perquè defineix el marc en què ens trobem, ens recorda els èxits de l’arquitectura moderna i, també, el seu potencial per construir un món millor. Això era una cosa sabuda, em direu. Efectivament. Però, vistes algunes conductes recents, no és sobrer recordar-ho.