La Vanguardia (Català-1ª edició)
A Normandia no ho permetrien
La degradació de la bateria del Carmel perjudica la imatge d’una Barcelona que no sempre valora la seva memòria històrica. La seva pròxima museïtzació s’ha d’entendre com una forma de respecte pels centenars de morts per les bombes.
Sempre a primera hora del dia, una dona enfilava el camí cap al cim del turó de la Rovira carregada amb dues grans olles. A casa seva, una torre aïllada a la cara nord de la muntanya, no lluny de la font d’en Fargues (encara avui queden restes dels fonaments entre la brossa), deixava esperant-la tres nens de menys de deu anys. El marit, afiliat a la CNT, vagava per algun lloc del front.
Quan arribava a dalt, els artillers que estaven a càrrec de les bateries antiaèries omplien les olles de la dona amb sopa i amb aigua i li desitjaven una bona tornada. Viure a prop del destacament tenia per a ella un avantatge i un desavantatge: d’una banda, els soldats li facilitaven aliment. De l’altra, els projectils que els feixistes llançaven contra la bateria queien a prop de casa seva. Va passar entre el 1937 i el 1939.
Aquesta és una més de les moltes històries relatives als mal anomenats búnquers del Carmel que les famílies barcelonines han transmès de generació en generació. Animats pels seus docents, nens i nenes d’avui interroguen els seus avis perquè els expliquin el que ells, al seu torn, van sentir dir als seus pares i als seus avis. La silueta sinistra dels canons Vickers de 105 mil·límetres ha aparegut dibuixada en no pocs treballs escolars.
Les restes d’aquesta posició d’artilleria són un dels vestigis més rellevants de la batalla desigual que es va lliurar sobre el cel de Barcelona, amb una xarxa de refugis escampada per tota la ciutat. La principal responsable d’aquells bombardejos va ser l’aviació italiana de Benito Mussolini, dictador sanguinari i font d’inspiració per a la candidata favorita de les eleccions italianes de diumenge que ve, Giorgia Meloni.
Però també la infame Legió Còndor alemanya es va afegir als atacs, un fet que va confirmar que el que va començar sent una guerra civil entre espanyols acabaria convertint-se, en realitat, en la primera victòria d’Adolf Hitler al tauler europeu. En aquest cas, gràcies al seu aliat Francisco Franco.
Respecte al tema que ens ocupa, no es tracta d’una apreciació menor. Si s’accepta que els bombardejos feixistes de Barcelona, Madrid, Gernika o Granollers van ser en realitat les primeres escaramusses de la Segona Guerra Mundial, s’estarà d’acord que les restes d’aquestes batalles mereixen la mateixa consideració que les de Normandia o Volgograd (l’antiga Stalingrad). Totes conformen escenaris que ens permeten, encara avui, recordar el sacrifici dels qui van provar de contenir la barbàrie.
Qualsevol que hagi visitat els paratges de la batalla de Normandia i les restes dels canons del Carmel tindrà la sensació, no obstant això, que alguna cosa s’està fent malament a Barcelona.
A diferència dels escenaris inalterats i impol·luts de la costa normanda, no sempre museïtzats, les restes del turó de la Rovira apareixen tapades per una melopea de tags (firmes grafitejades) i, molt sovint, esquitxades de les escombraries que deixen els centenars de joves que es concentren moltes nits al cim.
Cal pujar-hi fins a primeríssima hora del dia per comprovar sobre les espatlles de qui recau tant de descontrol: els empleats municipals de la neteja han de suar de valent per sanejar un indret al qual no poden accedir amb els seus vehicles rodats.
La pròxima museïtzació del paratge
Al Carmel hi va haver, d’alguna manera, una de les primeres batalles de la Segona Guerra Mundial
(endarrerida per un problema en el subministrament de les tanques), serà criticada per moltes persones que entenen que, limitant-hi l’accés, l’Ajuntament estarà d’alguna manera privatitzant un dels millors miradors de Barcelona.
Es pot entendre que en una Barcelona on el lleure nocturn està limitat per una cotilla d’horaris impròpia d’una gran ciutat europea hi hagi qui lamenti el tancament d’un espai lliure com aquest. Però mantenir-lo obert com fins ara, a risc d’atraure tota mena d’incivisme, suposaria una falta de respecte als centenars o milers de persones (la xifra real és un misteri) mortes sota el foc de l’aviació feixista.