La Vanguardia (Català-1ª edició)
Minimalista i funcional De Jong
Mentre el personal discuteix si la nit de Munic va acabar amb un resultat amarg o una derrota dolça, el Barça ha arribat a la primera estació de la Lliga, detinguda per cedir el pas a la selecció. Dues setmanes de respir en l’atrafegament quotidià del campionat i de preocupació per les conseqüències que sol provocar l’aturada internacional, que, segons l’estadística hi ha un percentatge temible de lesions.
El Barça va tancar aquesta tacada de partits amb una victòria comodíssima contra l’Elx, equip destinat al patiment aquesta temporada. Un punt en sis partits, és a dir, l’abisme. Al Camp Nou va experimentar tots els drames possibles: la primerenca expulsió de Verdú per agafar Lewandowski quan se li escapava el polonès, dos gols que van requerir els entomòlegs del VAR –concedits pels mil·límetres de llargària que tenen les potetes de les mosques–, l’expulsió del seu entrenador després que l’àrbitre decretés la validesa d’un gol fora de joc de Pedri –des de la cambra fosca li van comunicar que el gol era il·legal– i les tensions que van causar els braços incontrolables de Kessié.
L’exjugador del Milan es va erigir en la principal preocupació del Barça. Va rebre aviat la groga per una trompada al nas de Boyé i va jugar a la ruleta russa les següents intervencions. Les dues van acabar amb dos jugadors de l’Elx a terra, una mica perquè Kessié va treure els braços a passejar amb imprudència temerària i un poc perquè l’equip il·licità buscava la segona amonestació del migcampista. Fora d’aquests conflictes, sense rellevància per a l’àrbitre, Kessié va passar inadvertit. No va sortir després del descans. Estava cantat.
En condicions de tanta superioritat, al Barça se’l va poder mesurar més aviat pels detalls que no pas per qualsevol altra cosa. Van arribar els gols –una bellesa el gir i el xut amb l’esquerra de Memphis– i les substitucions, com ara la d’Ansu Fati per Memphis, entre la incertesa dels aficionats, que no saben gaire bé què passa amb el jove davanter. Juga pocs minuts i l’avancen en les rotacions de Xavi. La seva absència en la convocatòria de Luis Enrique, un tècnic que l’adora, afegeix més material per al debat.
Que Lewandowski faci dos gols no és un detall. És freqüent. D’aquí l’amargor que va causar la seva frenada a Munic, gairebé inexplicable en un davanter que poques vegades perdona a l’àrea. Un detall innovador, i agradable per al
Barça, va ser l’acompliment de Frenkie de Jong com a migcampista fins que Lewandowski va trencar el partit amb el primer gol. En una posició que exigeix lleugeresa i economia, De Jong va reduir a la meitat el nombre de tocs i va multiplicar el de passades verticals, incloent-hi la magnífica que va dibuixar sobre el desmarcatge de Lewandowski i l’agafada de Verdú.
De Jong va repetir el model una vegada i una altra. Va fer l’efecte de seguir al peu de la lletra les instruccions de Xavi, perfectament interpretades pel migcampista holandès, fins que no va fer falta un migcampista al partit. Amb un jugador menys i dos gols, l’Elx no estava en condicions d’acostar-se a l’àrea del Barça i De Jong es va quedar sense feina. Serà interessant observar si manté el seu patró minimalista i eficaç del primer temps, extremament necessari per imposar l’ordre en un equip tan pendent de la lògica cartesiana.
Cinc partits després d’aquell empat amb el Rayo Vallecano al Camp Nou, el Barça camina amb fermesa i gols, en espera dels grans exàmens que venen. Si les derrotes dolces no existeixen al futbol, va suspendre el primer, a Munic. A la Lliga ja ha deixat una cosa clara: és on se l’espera, i no pas on figurava la temporada passada en aquest mateix període. ●