Si hi ha sentit col·lectiu, anirà bé

Els espanyols i els francesos es juguen l’Eurobàsquet

L’NBA i el bàsquet europeu beuen de fonts diferents, i aquest Eurobàsquet ens ho mostra obertament.

A Europa no hi ha temps per a les vel·leïtats i l’egocentrisme. Les estrelles –moltes han emigrat a l’NBA– s’han quedat soles, han fracassat, quan el col·lectiu no els acompanyava. El grec Antetokounmpo, el finlandès Markkanen, l’eslovè Doncic i el serbi Jokic seran primer, segon, quart i cinquè, respectivament, a les mitjanes anotadores del torneig, però cap no ha arribat, ni tan sols, a les semifinals.

Espanya i França, les dues finalistes d’aquesta nit, ens ofereixen el contrari. Són el producte del sentit col·lectiu, de tot el que no es veu a l’NBA, almenys tan obertament.

El conjunt de Sergio Scariolo porta aquest aspecte a la màxima expressió. Hi ha algunes similituds entre aquest conjunt i l’Espanya futbolística de Luis Enrique. A l’hora de confeccionar el trencaclosques, Scariolo i Luis Enrique es tanquen en una cambra fosca, amb pany i clau, s’asseuen davant del pupitre i, amb la llum articulada, mouen les peces amb un monocle, unes pinces i cola de contacte.

(La referència és oportuna: la Copa del Món de futbol ja s’entreveu a l’horitzó.)

Una vegada armada l’estructura, el resultat sembla gris i limitat, i provoca suspicàcies a l’entorn, que es demana per l’absència de jugadors, amb freqüència una figura rutilant, i, tot i això, el conjunt xuta i,a mesura que avança en els tornejos i es compacta, es converteix excepcionalment en simètric.

Quan no s’encoratja Lorenzo Brown, llavors surt Rudy Fernández, o Usman Garuba, o Darío Brizuela, o els Hernangómez.

–Vostè i el seu germà no senten la pressió, la responsabilitat d’heretar el paper dels germans Gasol?

–han preguntat en diverses ocasions a Willy Hernangómez.

Quan sent la reflexió, el gegant canari abaixa la mirada i mou el cap.

I diu que no.

–De Marc (Gasol) només n’hi ha un, de Pau només n’hi ha un, i de Willy i de Juancho només n’hi ha un també. La clau del nostre èxit és la cohesió –contesta.

Igual que Antetokounmpo, Markkanen, Doncic i Jokic, Willy Hernangómez també juga a l’NBA (Pelicans).

Però, a diferència d’aquestes estrelles, el pivot canari té un paper menys important a la lliga professional dels Estats Units i tampoc no brilla amb llum pròpia (o única) a l’Eurobàsquet, ja que les seves xifres són més discretes. Willy Hernangómez és el desè en anotacions per partit, amb 21,6, i el divuitè en rebots, amb 6,8.

Són números notables, sens dubte, els millors de la selecció de Scariolo (és el màxim anotador i rebotejador d’Espanya en aquest Eurobàsquet), però no són, en absolut, les dades d’un jugador determinant, i aquest detall ens diu a què juga aquesta Espanya que triomfa i triomfa (amb aquest, ja suma set podis continentals seguits) fins i tot quan se submergeix en processos regeneratius profunds.

Set novetats hi ha a la llista de Scariolo –el seleccionador no va convocar cap blaugrana i només un madridista, Rudy Fernández; les costures es trenquen–, set debutants que no s’han arronsat mai quan han sortit a la pista. No es van arronsar ni a vuitens (Lituània) ni a quarts (Finlàndia), ni tan sols divendres a la nit, quan es jugaven un lloc a la final contra els alemanys, els potents amfitrions de Schroder i Wagner.

En aquests mateixos paràmetres es mou França, un altre monstre de molts caps i moltes solucions.

Yabusele (15 punts per partit), Fournier (14,4), Gobert (13,6) i Heurtel (9,8) es reparteixen els punts en un conjunt homogeni acostumat a aparèixer per aquests verals (quatre podis des que va començar el segle, amb l’or del 2013 i el bronze del 2015), i que el seu joc s’ha disparat geomètricament (va guanyar d’un a Turquia a vuitens, de vuit a Itàlia a quarts i de 41 a Polònia a semifinals). Com Espanya, França acaricia l’excel·lència coral.

En aquesta final no hi haurà estrelles: ni Doncic ni Jokic ni Markkanen ni Antetokounmpo